RECORDS
Jo, quan era una nena de només 6 anys, solia anar a la petita platja que hi havia al costat de casa meva. Allà escrivia paraules sense sentit a la sorra. M’embogia notar com el vent em fregava la pell, mentre escoltava el cantar de les gavines, i jo taral·lejava amb elles una cançó inventada espontàniament.
La meva innocència es podia olorar per tot el poble, com quan la senyora Violeta feia xocolata desfeta, que es guarnia tot el poble d’aquella flaire.
En aquella platja que jo ja m’havia fet meva, coneixia tots els racons possibles on amagar el meló que em donava la mare cada dimecres per berenar, i així no haver-me’l de menjar. Odiava el meló. Era la típica fruita que em portava bons records de l’estiu, i no, no m’agradava recordar-los perquè sentia enveja de mi mateixa, del jo d’aquelles èpoques.
En aquell món on només jo hi vivia, podia volar lliure com un ocell només tancant els ulls, i encara que estigués sola, em sentia acompanyada. Era feliç.
El dia que em va fer canviar la manera de veure les coses, va ser quan em vaig trobar una gavina amb les ales lligades amb una bossa de plàstic, jo vaig donar-li el meu meló però no el va ni tastar. Amb tota la bona intenció del món, vaig intentar alliberar-la sense ferir-la. Llavors vaig preguntar-me què hauria passat si l’ocell no hagés confiat en mi. Vaig adonar-me que el saber que tens una persona al costat disposada a ajudar-te, era més important que la companyia d’un gra de sorra que quan parpelleges ha marxat aprofitant l’embranzida del vent o l’aigua.
Tots els meus pensaments s’acabaven quan la mare em cridava des del balcó: «Elna, a sopar!». Aquella era la senyal que havia de tornar al món terrenal per anar a recuperar forces, i així, tenir les piles carregades per afrontar un nou dia.
Mireia Montero
1r de BAT B
TOT ÉS MENTIDA…
Va comptant els dies que li falten per tornar a viure amb aquella il·lusió, aquella època de l’any on tot són rialles i tot està ple de torrons i neules. Arriba el Nadal, la millor època d’en Joan. En Joan és d’aquelles poques persones que somiaven en els llops i pirates bons i els prínceps dolents, dels pocs nens que tenen il·lusió per una mentida.
Ara, en Joan, amb 35 anys, segueix posant llet als camells i neules als tres reis, es pot dir que en Joan és un nen amb cos d’adult.
Amb només cinc anys va descobrir la crua realitat, que tot era mentida, dies abans va descobrir una pila de regals al fons del traster que posava “De Gaspar per a Joan” i a la mateixa nit de reis a la mare posant-los sota l’arbre. Ell va entendre el que passava però no li va fer cas, tant li feia si era la mare qui posava els regals sota l’arbre en comptes d’un rei de l’Orient, ell l’únic que volia imaginar-se es que podien existir reis, prínceps i llops, ja que encara que fos tot mentida seguia confiant en la màgia.
Oriol Neila
1r de BAT C
GRANS PREJUDICIS
Avui us vull explicar la història d’una meva companya. Bé, ex-companya. Anàvem a la universitat quan la vaig conèixer. Les dues estudiàvem periodisme, encara que ella portava dos anys més que jo. Les lletres li costaven una mica, però tampoc era de ciències. Mai hauria sabut dir quina era la seva vocació. Jo, personalment, no la veia, de periodista; ni molt menys de professora: no tenia paciència ni li agradaven “les criatures”, que era com ella definia els nens. Tampoc pensava que pogués arribar a estudiar medicina (no era gaire llesta, pobreta, i tampoc es posaria per cap motiu una bata blanca sense cap detallat brillant o de color rosa). Vivia a la zona més rica de Barcelona. Ja us la podeu imaginar, doncs.
Després d’uns quants anys d’intentar-ho, va deixar la carrera de periodisme, desanimada i completament perduda. No vaig saber res més d’ella, tot i que tampoc em moria de ganes per conèixer on havia anat a parar aquella pijeta barcelonina.
Fins que, anys més tard, em va arribar la informació de que havia entrat en el món de la moda. De seguida vaig pensar que allò sí que era la seva vocació: per ella, la manera de vestir sempre havia estat més important que la manera de pensar. Fins i tot creia que era més important aparentar que ser. Volia ser perfecte i que, al seu costat, tot i tothom fos perfecte, deixant sempre enrere la manera de fer, de pensar, de ser.
I avui, l’he vist. Estava guapa, alta i prima. Però encara no conec el seu nom.
Laia Alberch
1r de BAT A
Deixa un comentari