I encara més redaccions curtes

QUARANTA DIES

“Ho sento Pol… la teva malaltia és terminal, et quedem uns quaranta dies de vida…”

Aquelles paraules li tornen dins el cap cada cop que tanca els ulls, és impossible adormir-se… Què se suposa que ha de fer? Esperar tots aquests dies i acabar amb tot aquest mal de cap no és propi d’ell. Finalment, s’adorm.

Ja és d’hora al matí i en Pol ja sap què farà, no es rendirà. No pot triar el que li acabarà passant, però si que pot decidir com passar aquests dies. Tancat a casa pensant que no hi ha res a fer, o bé gaudir de les seves últims dies amb l’Arlette i la resta de la família. Ah! Aquest és un altre tema, l’Arlette. Als seus pares, germans, avis i amics ja els hi ha comunicat, però a ella no. Només de pensar com es posarà quan li digui ja li fa mal. Ha passat els millors últims cinc anys gràcies a ella, tot i estar malalt. La seva xicota li ho ha donat tot i ara li toca a ell recompensar-la. Li donarà els millors quaranta dies de la seva vida.

Ja n’han passat uns quants, de dies, des de que en Pol li va explicar tot a l’Arlette. Des de llavors, tot i les circumstàncies, han passat per les millors setmanes, han gaudit al màxim i s’han estimat com mai ho havien fet. Han passat exactament, quaranta-un dies i avui tot s’ha acabat.

Meritxell Mesón

1r de BAT B

3, 2, 1… LLIBERTAT

Por. Tristesa. Solitud. Alliberament. Aquestes són algunes de les moltes paraules que cada dia em ronden pel cap, només amb l’esperança de sortir d’aquest petit refugi, que al llarg de molts anys, s’ha convertit en casa meva.

Dins d’aquestes quatre parets, he arribat a pensar i recordar que només en un instant la vida et pot fer un gir de 180 graus i portar-te en el lloc més inesperat: la presó. Només en sentir aquesta paraula se’t fa un nus a l’estómac que costa de destruir, però t’has d’anar fent a la idea, que aquest cau sense sortida immediata es convertirà en el teu dia a dia.

Escriure sobre les meves experiències és l’únic que em manté viu i despert, amb ganes de saber si l’endemà hauré d’escriure un nou capítol o bé si ja serà l’hora de posar-hi punt i final. Però, les comes, sempre acaben vencen aquest últim i maleït punt.

Tot i així, durant aquests anys de captivitat, he pogut conèixer el moment més bonic: la nit. El món dels somni és un món inqüestionable, és a dir, ningú et diu què has de somiar i què no. Encara que la llibertat sigui un somni més, crec que només fan falta 3 segons per saber si realment val la pena.

Marta Soy

1r de BAT B

UN PLA PERFECTE

Dos homes encaputxats s’esmunyien pels conductes de ventilació de l’edifici mentre tenia lloc el “Meeting”. El seu objectiu era arribar a la segona planta del pàrquing on es trobava el cotxe oficial del president. Després de recórrer poc més de 300 metres per dins d’aquelles vies, els assaltants van accedir al pàrquing, completament vigilat des de l’exterior. Seguint el que havien planejat van baixar fins a la segona planta. Allà, un dels encaputxats es va treure el passa-muntanyes i va dirigir-se cap al conductor del cotxe tot fingint ser un treballador de manteniment. Mentre aquest distreia el conductor, el segon home disposava amb molta cura un explosiu sota el cotxe oficial que havia de dur el president a casa. Pocs minuts després els encaputxats sortien pel mateix conducte pel qual havien entrat.

L’endemà al matí tots els diaris parlaven de la mort del president. La seguretat havia fallat i la xarxa delinqüent celebrava els seu gran èxit en un local de la perifèria de la ciutat.

Roger Magem

1r de BAT A

L’HOME DE LA CÀMERA

Aquell home sempre m’havia fet un cert respecte. I no és que fos un mal home, no, però els carrerons del meu poble anaven plens de les seves enigmàtiques històries. Dic enigmàtiques perquè ningú sabia del cert si eren reals o no. El fet, és que era tot un personatge, i com que era diferent i un xic estrafolari la gent semblava que no tingués tema millor per parlar.

Ulleres fosques, sabates esportives, jerseis de quadres, mitjons llargs i uns cabells blanquinosos sota aquella gorra de propaganda verda eren la seva vestimenta habitual. Cal dir que no causava una bona impressió a primera vista, però al obrir aquella bocassa i formar aquell amable somriure qualsevol s’aferrava a la calidesa de les seves paraules. Sempre l’acompanyava la misteriosa càmera de fotografiar. Hi ha qui deia que a la seva època era fotògraf, n’hi ha que creien que era com una mena d’agent secret i tenia tota la vila controlada. Ho fotografiava tot, i al voltant d’ell i la seva càmera s’havien format infinites històries que encara ara l’acompanyen.

No va ser fins que un sobtat atac de cor que va acabar amb la seva vida. Llavors es descobrí la veritat de tot aquell misteri. A la paret de la seva sala d’estar cada fotografia formava part d’un immens mural. Era perfecte, tan que fins hi tot l’ajuntament va fer-li una petita escultura que encara podem veure a la plaça del meu poble.

Paula Valls

1r de BAT A

Read Full Post »

Més narracions curtes

RECORDS

Jo, quan era una nena de només 6 anys, solia anar a la petita platja que hi havia al costat de casa meva. Allà escrivia paraules sense sentit a la sorra. M’embogia notar com el vent em fregava la pell, mentre escoltava el cantar de les gavines, i jo taral·lejava amb elles una cançó inventada espontàniament.

La meva innocència es podia olorar per tot el poble, com quan la senyora Violeta feia xocolata desfeta, que es guarnia tot el poble d’aquella flaire.

En aquella platja que jo ja m’havia fet meva, coneixia tots els racons possibles on amagar el meló que em donava la mare cada dimecres per berenar, i així no haver-me’l de menjar. Odiava el meló. Era la típica fruita que em portava bons records de l’estiu, i no, no m’agradava recordar-los perquè sentia enveja de mi mateixa, del jo d’aquelles èpoques.

En aquell món on només jo hi vivia, podia volar lliure com un ocell només tancant els ulls, i encara que estigués sola, em sentia acompanyada. Era feliç.

El dia que em va fer canviar la manera de veure les coses, va ser quan em vaig trobar una gavina amb les ales lligades amb una bossa de plàstic, jo vaig donar-li el meu meló però no el va ni tastar. Amb tota la bona intenció del món, vaig intentar alliberar-la sense ferir-la. Llavors vaig preguntar-me què hauria passat si l’ocell no hagés confiat en mi. Vaig adonar-me que el saber que tens una persona al costat disposada a ajudar-te, era més important que la companyia d’un gra de sorra que quan parpelleges ha marxat aprofitant l’embranzida del vent o l’aigua.

Tots els meus pensaments s’acabaven quan la mare em cridava des del balcó: «Elna, a sopar!». Aquella era la senyal que havia de tornar al món terrenal per anar a recuperar forces, i així, tenir les piles carregades per afrontar un nou dia.

Mireia Montero

1r de BAT B

TOT ÉS MENTIDA…

Va comptant els dies que li falten per tornar a viure amb aquella il·lusió, aquella època de l’any on tot són rialles i tot està ple de torrons i neules. Arriba el Nadal, la millor època d’en Joan. En Joan és d’aquelles poques persones que somiaven en els llops i pirates bons i els prínceps dolents, dels pocs nens que tenen il·lusió per una mentida.

Ara, en Joan, amb 35 anys, segueix posant llet als camells i neules als tres reis, es pot dir que en Joan és un nen amb cos d’adult.

Amb només cinc anys va descobrir la crua realitat, que tot era mentida, dies abans va descobrir una pila de regals al fons del traster que posava “De Gaspar per a Joan” i a la mateixa nit de reis a la mare posant-los sota l’arbre. Ell va entendre el que passava però no li va fer cas, tant li feia si era la mare qui posava els regals sota l’arbre en comptes d’un rei de l’Orient, ell l’únic que volia imaginar-se es que podien existir reis, prínceps i llops, ja que encara que fos tot mentida seguia confiant en la màgia.

Oriol Neila

1r de BAT C

GRANS PREJUDICIS

Avui us vull explicar la història d’una meva companya. Bé, ex-companya. Anàvem a la universitat quan la vaig conèixer. Les dues estudiàvem periodisme, encara que ella portava dos anys més que jo. Les lletres li costaven una mica, però tampoc era de ciències. Mai hauria sabut dir quina era la seva vocació. Jo, personalment, no la veia, de periodista; ni molt menys de professora: no tenia paciència ni li agradaven “les criatures”, que era com ella definia els nens. Tampoc pensava que pogués arribar a estudiar medicina (no era gaire llesta, pobreta, i tampoc es posaria per cap motiu una bata blanca sense cap detallat brillant o de color rosa). Vivia a la zona més rica de Barcelona. Ja us la podeu imaginar, doncs.

Després d’uns quants anys d’intentar-ho, va deixar la carrera de periodisme, desanimada i completament perduda. No vaig saber res més d’ella, tot i que tampoc em moria de ganes per conèixer on havia anat a parar aquella pijeta barcelonina.

Fins que, anys més tard, em va arribar la informació de que havia entrat en el món de la moda. De seguida vaig pensar que allò sí que era la seva vocació: per ella, la manera de vestir sempre havia estat més important que la manera de pensar. Fins i tot creia que era més important aparentar que ser. Volia ser perfecte i que, al seu costat, tot i tothom fos perfecte, deixant sempre enrere la manera de fer, de pensar, de ser.

I avui, l’he vist. Estava guapa, alta i prima. Però encara no conec el seu nom.

Laia Alberch

1r de BAT A

Read Full Post »

Fem narracions curtes

Un disseny brillant

L’enginyer es disposa a estendre la roba. És tan senzill com agafar les peces de roba i penjar-les de dos cables paral·lels que travessen l’habitació del safareig. O bé, si més no, hauria de ser així. Però ja hi ha qui ha innovat i ara l’enginyer es troba davant d’un munt d’agulles d’estendre roba de plàstic de tots colors. Amb recança, l’enginyer comença a estendre. Què se n’ha fet de les agulles de tota la vida, les de fusta? I és que mai ningú ha estat capaç de superar el disseny i la funcionalitat d’una agulla de fusta tradicional. El meravella com de fàcil i rudimentari és muntar-les. A més, les agulles de fusta són per tota una vida. Ni es gasten ni tenen integrada l’obsolescència programada. Però això ha quedat antic, i ara es veu obligat a estendre amb peces de plàstic que més que pinçar, acaricien la roba. “Ni entre totes en fan una de les de sempre”, pensa mentre surt de l’habitació. Però just abans de tancar la porta un projectil li colpeja l’esquena. Mitja pinça ha sortit disparada i la resta ha caigut a terra. Encara un mica incrèdul se’n fa creus de com, per més que s’hi posi voluntat i interessos, es pot construir tan malament una agulla d’estendre roba. La llença a les escombraries directament. Donaria el que fos per gaudir d’una agulla d’estendre de tota la vida, una com Déu mana.

Judit Donada

1r BAT A

GRANS PREJUDICIS

Avui us vull explicar la història d’una meva companya. Bé, ex-companya. Anàvem a la universitat quan la vaig conèixer. Les dues estudiàvem periodisme, encara que ella portava dos anys més que jo. Les lletres li costaven una mica, però tampoc era de ciències. Mai hauria sabut dir quina era la seva vocació. Jo, personalment, no la veia, de periodista; ni molt menys de professora: no tenia paciència ni li agradaven “les criatures”, que era com ella definia els nens. Tampoc pensava que pogués arribar a estudiar medicina (no era gaire llesta, pobreta, i tampoc es posaria per cap motiu una bata blanca sense cap detallat brillant o de color rosa). Vivia a la zona més rica de Barcelona. Ja us la podeu imaginar, doncs.

Després d’uns quants anys d’intentar-ho, va deixar la carrera de periodisme, desanimada i completament perduda. No vaig saber res més d’ella, tot i que tampoc em moria de ganes per conèixer on havia anat a parar aquella pijeta barcelonina.

Fins que, anys més tard, em va arribar la informació de que havia entrat en el món de la moda. De seguida vaig pensar que allò sí que era la seva vocació: per ella, la manera de vestir sempre havia estat més important que la manera de pensar. Fins i tot creia que era més important aparentar que ser. Volia ser perfecte i que, al seu costat, tot i tothom fos perfecte, deixant sempre enrere la manera de fer, de pensar, de ser.

I avui, l’he vist. Estava guapa, alta i prima. Però encara no conec el seu nom.

Laia Alberch

1r BAT A

UN VIATGE SENSE RETORN

Els deu anys següents han estat plens d’emocions, i finalment ha arribat el moment. Sé que l’abraço per últim cop i que és la darrera vegada que li puc dir t’estimo, però jo només vull que sigui feliç.

La Júlia sempre ho havia desitjat i, encara que no fos una experiència gaire corrent, estava segura que ho aconseguiria. Volia viatjar a l’espai, posar els peus en un altre planeta. Érem amigues des de petites, me l’estimava com a una germana i li donava suport i la motivava per aconseguir-ho, però suposo que en el fons no m’imaginava que passaria.

Un dia estàvem juntes quan de sobte va callar i em va ensenyar la pantalla del mòbil. No em podia creure el que estava llegint, “una expedició a Mart sense retorn”, es buscava gent per anar a viure a mart al cap de 10 anys i no tornar-ne mai més. Hi vull anar, em va dir. No m’ho podia creure, ara ja teníem 19 anys i no m’imaginava que encara tingués la idea al cap. Només en sentir-la parlar ja vaig notar l’emoció que li corria per les venes. Els ulls li brillaven i tota ella tremolava. Em seria molt dur, però l’havia de recolzar. Als seus pares els hi va costar anys i anys acceptar-ho, i no parlem de l’avi, o de la tieta. Jo sé que ens el fons ella també tenia una mica de por i li sabia greu deixar aquesta vida enrere, però el desig era superior a tot això.

Marta Maneja

1r de BatC

Read Full Post »