Moments d’inadvertida felicitat

Basant-nos en el llibre de Francesco Piccolo, a 1r de BAT hem escrit els nostres moments d’inadvertida felicitat.

1r de BAT A

Quan engegues I’spotfy i just sona la cançó que tenies tantes ganes d’escoltar. També quan estàs endreçant l’habitació i arribes al prestatge dels llibres i en fullejar-los encara conserven l’olor de llibre nou o quan a vegades, d’entre les pàgines, en cauen notes. (Maria Villegas)
Em fa molt feliç quan un dia que a informàtica no estàvem fent classe, un amic meu i jo ens vam inventar un grup de rock del no-res i ens vam inventar un nom que encara em fa riure quan el penso. A més, un moment que em va fer molt feliç és quan en un partit de rugbi-flag  a l’institut no vaig poder jugar perquè estava lesionada, un meu amic (que és molt introvertit) se’m va acostar i em va fet un cop a l’esquena dient que no s’havien oblidat de mi. (Karina Petrehus)

Si hagués d’explicar un moment d’inadvertida felicitat seria quan estic  acabant de mirar una sèrie que durant molt temps he estat mirant i m’ha agradat moltíssim i no vull que s’acabi, però després descobreixo que la saga segueix o hi ha un Spin off. (Romaisa Yachou)

Un moment d’inadvertida felicitat per mi és quan estic estudiant o fent deures i el meu gos puja corrent per les escales, deixant sentir el soroll de les seves ungles contra el parquet, amb una gran felicitat com si no ens haguéssim vist durant dies, però de fet, fa un moment que ens acabem de saludar. (Júlia Capdevila)

Des de ben petits, en el meu germà i jo ens van repartir les tasques de casa, un els dies parells i l’altre els dies imparells. El meu moment d’inadvertida felicitat és quan al acabar d’un sopar llarg amb molt menjar i ple de plats, on per tant, la mare ha fet servir un munt d’estris per cuinar, miro el mòbil i veig que és un dia parell, així que, és el meu germà el que neteja i jo la que es pot estirar al sofà.  (Paula Clusella)

Quan és un diumenge a la tarda que està plovent i estic a casa tapada amb una manta i mentrestant estic mirant una pel.lícula. (Mireia Piquer)

Un moment d’inadvertida felicitat per mi és quan em barallo amb el meu germà bessó, i encara que sigui una ximpleria no ens parlem durant tot el dia, i quan ja és de nit i tots estem al llit, ell s’aixeca sense importar l’hora que es i em ve a demanar perdó i dir-me bona nit perquè si no no dorm tranquil. (Martina Font)
Quan els caps de setmana ajudo la meva àvia perquè ella està en un estat greu i no pot. Llavors es posa contenta i se’n va a descansar i jo estic molt feliç. (Roger Fontseca)

Quan recordo que estic de vacances i encara queden molts dies per tornar a l’escola. Quan arribo a casa i no tinc gens de deures i tinc tota la tarda lliure. (Sergi Vila)

Arribar al matí a casa després d’una gran festa, deixar la roba desmanegada per tota l’habitació, estirar-me al llit, tancar als ulls, i començar a recordar cada moment de la nit, i riure sola sense sentit. (Laia Carmona)

Quan em desperto al matí i recordo que just aquest dia he de fer alguna cosa que estava esperant des de fa molt temps. (Àngel Vila)

Un dels meus moments d’inadvertida felicitat, és quan estic a punt d’acabar un llibre i el final és totalment al revés del que jo m’havia imaginat. És igual que acabi bé o malament el que és important és que sigui totalment diferent del que jo m’esperava. (Ona Pérez)

Un moment de felicitat és quan em vaig a comprar un llibre nou en una llibreria nova.
També em fa feliç quan veig llibres llegits a la meva prestatgeria i els fullejo. (Núria Toneu)

Un moment d’inadvertida felicitat és quan soc a casa qualsevol tarda sense fer res i sento les claus de la porta principal i, tot seguit, el soroll de les sabates pujant les escales i veig com entra per la porta la meva germana gran, que ja no viu a casa i no ve gairebé mai perquè està molt enfeinada. Encara que només hi passi cinc minuts, per mi aquest és un moment d’inadvertida felicitat. (Abril Sucarrat)

Per mi, un moment  d’inadvertida felicitat és aquell quan fas una mirada còmplice amb un amic després d’algun fet que aparentment ha passat desepercebut, però tots dos sabeu que tindrà algun tipus d’importància en un futur.  (Laura Silvestre)

Per mi un moment d’invertida felicitat són aquells moments abans d’una gran festa mentre amb maquillo i m’arreglo, m’imagino escenes de la festa i penso que serà una gran nit. (Blanca Olivés)

Un moment de felicitat per mi seria quan estic a l’habitació o al menjador de casa a les fosques i haig d’endollar el carregador perquè se’m ha acabat la bateria. Aquell moment en què no aconsegueixo que el carregador encaixi amb el forat de la paret es fa etern. Tot i que una vegada ho he aconseguit, em trec un pes de sobre. (Anna Roqué)

Un moment d’inadvertida felicitat per a mi es quan després de passar tot el matí a l’escola, arribo a casa i el meu gos comença a saltar i a cridar perquè està feliç de que torni a ser a casa. (Anna Quero)

Un dels meus moments d’inadvertida felicitat és quan arribo a casa al vespre i el meu germà m’espera fora al balcó cuidant els seus bonsais. (Oriol Brachs)

En el moment que més felicitat he sentit va ser quan la meva àvia va tornar de Colòmbia després d’haver-hi estat una llarga temporada, ja que és una persona que estimo molt. (Judith Marín)

Quan aquella persona especial per a tu et dedica una mica de temps i s’ajunten les vostres mirades i sentiu una connexió rara normalment unidireccional però que a la vegada et sents ple. Quan tota la classe diu una resposta errònia i tu ets l’únic que respon correctament i et sents superior (Unai Núñez Ollé)

Els meus moments d’inadvertida felicitat és quan veig el somriure de l’avi quan entro per la porta, els divendres a la tarda quan veig els meus amics després de tota la setmana i els dissabtes a la tarda fent el cafè amb la meva mare mentre ens expliquem com ha anat la setmana i com ens sentim. (Mireia Sitjà)

Quan em desperto i penso que és dilluns, però és dissabte. (Biel Rovira)

Un moment el qual gaudeixo sempre és quan és de nit i estic davant la llar de foc, relaxat, sentint l’escalfor que em proporciona el foc als peus, sabent que tinc el gos el meu costat i que em fa companyia i es deixa acariciar per mi. (Gerard Font Parés)

1r BAT B

Quan vaig amb moto i deixo passar a una persona pel pas de vianants, i aquesta em sonriu. Aquesta mostra de gratitud és el meu moment d’inadvertida felicitat.(Laia Pérez)

Cada dissabte quan em llevo per primera vegada i en mirar l’hora sé que puc tornar a dormir. (Laia Colomer)

Quan és un dia de pluja, asseguda al sofà escoltant la pluja com cau mentre estic llegint un llibre, al meu costat una persona d’aquelles que fa els silencis còmodes, de tant en tant deixo de llegir i comento el capítol que acabo de llegir i a l’altra persona encara que no li agradi llegir es mostra interessat  (Marta Nájar)

Quan em fan una sorpresa, i arriba aquell moment que et quedes molt sorprès. (Martí Clusella)

Quan de sobte em proposen un pla per anar de festa força improvisat i diferent, amb moltes ganes de fer-ho possible per part de tots.(Judit Castanyé)

Quan inesperadament hi ha el meu menjar preferit per dinar. (Pol Balmes)

Quan s’acosta l’hora de sopar, la panxa ja et ronca i comptes els minuts que falten perquè els teus pares arribin, obres la nevera per intentar deduir què és el que vol fer la teva mare per sopar i t’hi trobes de tot, milers i milions d’opcions exquisides. (Jana Bardolet)

Quan arribo a casa i hi ha el dinar a taula. (Marc Vilardell)

Em dona molta satisfacció i felicitat quan la meva mare em dona la raó a mi, en lloc de donar-li al meu germà petit. (Linda Chen)

Al matí d’un dia de desembre quan busco la xocolatina del calendari d’advent en aquell instant soc molt feliç. (Jan Estruch)

Quan està plovent i arribes a casa xop i et poses al costat de la llar de foc. (Marc López)

En el moment en que sona el despertador, és dilluns i tens 0 ganes d’anar a l’escola però obres la persiana i veus un sol brillant, sense cap mena de núvol ni boira. (Martina Ballana)

Anar al gimnàs i veure que no hi ha ningú  (Albert Castillo)

El moment de tocar de peus a terra després de baixar de l’avió a aquella ciutat que tenies tantes ganes d’anar a visitar. Mirar al voltant i somriure inconscientment. (Jana Cabañas)

Quan obres el calaix del pa i a dintre hi trobes torró. (Gil Escarrabill)

Llevar-me cada matí de desembre, baixar les escales de casa i dirigir-me a la cuina, on veig l’esmorzar sobre la taula just al costat del calendari d’advent. Obrir aquelles finestretes de cartró per trobar un petit tros de xocolata. Disfruto aquella petita porció com si es tractés d’un gran àpat, i és que, dia rere dia anhelo l’arribada del matí següent per poder tornar a gaudir del meu tros de xocolata. (Laia Ortuño)

1r de BAT C

Quan vaig a comprar amb la meva germana i la meva tieta, bessona de ma mare, anem les tres a comprar i de sobte un desconegut ens para i es posa a parlar amb nosaltres com qui parla amb ves a saber qui. Nosaltres li seguim el rotllo, i al final acabem les tres rient sense saber realment qui era. (Laura Alejandre)

Una de les millors sensacions, és quan arribo a casa, després d’un dia molt llarg i intens i veig en Rocky que m’espera a la porta movent la cua incondicionalment i fent festes. (Clara Lineros)

El moment en que arribo a casa al migdia, anar-me’n a dormir després d’un dia molt llarg, despertar-me quan és de nit i sentir que aquelles hores han servit de molt i que ja no estic gens cansada. (Mar Sànchez)

Dirigir-me cap al garatge, agafar la moto, treure el candau, posar-me el casc, els guants. Just quan em disposo a sortir del garatge, col·locar-me a prop de la paret (sense estavellar-me), clicar el botó verd i veure que he pogut sortir sense que em caigués la pesada porta del garatge al cap. (Carla Corrons Pell)

Després d’una setmana de molta feina, arribar el dissabte al matí i poder-me despertar quan ja no tingui més son ni mandra, sense que el despertador ho faci. (Neida Vilaró)

Després d’una bona estona fregint patates i sentint el bombolleig de l’oli amb tot el rebombori que això suposa, apagar la campana i escoltar el silenci que feia estona que no sentia. (Emma Calle)

Acabar un partit de futbol, descordar-me i treure’m les botes. Els peus passen d’estar apretats i en tensió a relaxats i espaiosos i si, a més a més, hem guanyat, el plaer es multiplica. (Marc Comas)

Tancar els ulls després d’un dia llarg i tornar a recordar els moments i les emocions viscudes. Adormir-me quan estic realment cansada, i no despertar-me fins l’endemà. (Aina Parés)

Un moment d’inadvertida felicitat seria quan l’alarma sorollosa em desperta i procedeixo a mirar l’hora del mòbil. M’adono que aniré tard a cole, però llavors recordo que és dissabte, i puc seguir dormint més. (Aya Afkir)

Estar avorrida a casa, agafar els auriculars, posar la música a tot volum i anar a caminar sola pel costat del riu mentre es pon el sol. (Meritxell Rierola)

És aquell moment d’inadvertida felicitat quan li he proposat un regal de Reis a la mare i veure que quan aquella persona l’obre, li agrada. (Gina Rierola)

Quan estic a un partit de lliga de l’equip que entreno i un nen que no ha marcat mai un gol, marca i ho celebra encara que anem perdent 7 a 0 com si fos la final d’un torneig. (Aleix Pujolràs)

Quan arribo al semàfor i es posa verd. (Maria Zheng)

Quan entro a casa i em fico al llit i fa una mica de fred i m’adormo. (Salsabile Jaaoini)

Arribar un dijous a casa després d’un dia llarg a l’escola, obrir la porta i veure que la iaia ha portat massa de croquetes, ràpidament agafar una cullerada i menjar-me’n un tros. (Anna Sampedro)

Quan acabes de comprar, hi ha una cua interminable abans de pagar a la caixa d’un supermercat i obren una altra caixa. (Aleix Solé)

En el moment en què arribo a casa després d’un dia llarg i avorrit i veig la meva gossa intentant mossegar-se la cua com una desesperada i seguidament venint cap a mi per saludar-me saltant sobre meu. (Laia Colell)

La intensa olor de cafè de bon matí. Aquella aroma que desperta cada part del meu cos, aquella càpsula que la mama m’ha deixat preparada. Algun dia amb la necessitat d’endolcir-lo i algun altre amb la intenció de sentir la seva extrema amargor. (Paula Robles)

Quan torno de l’escola i em disposo a obrir la porta de casa, hi ha la clau passada, quan per fi aconsegueixo entrar, en aquest moment penso que ja he fet la feina dura del dia, amb una sensació de satisfacció. (Gerard Sànchez)

Quan en una pista d’esquí a sobre d’un telecadira sento com el vent em refreda el nas, que al final sempre em queda ben vermell, i em fa inhalar l’aire fred i pur de les muntanyes. (Xantal Parés)

1r BAT D

Quan et vols comprar quelcom i recordes que no tens diners però busques dins la butxaca i trobes alguna moneda o bitllet per casualitat. (Bruna Roura)

Quan vaig amb el cotxe amb molt d’avorriment i decideixo posar la ràdio amb un sintonia aleatòria a la qual està a punt de sonar la meva cançó preferida. (Martí Sayago)

Quan estàs a taula amb la família o amb un grups d’amics amb els quals esteu tenint una conversa i aconsegueixes fer un acudit que fa riure a tothom. (Bruna Sala)

Ser la primera d’arribar a casa la iaia, que la taula ja estigui parada i poder seure a la cadira còmoda del cap de taula, sense haver de discutir amb el meu germà i les meves cosines per qui es queda el millor lloc.
Entrar al conservatori un dissabte el matí, no haver d’encendre la llum de l’aula i adonar-se de com canvia de la tarda al matí. (Júlia Fontserè)

Quan encens una espelma i et quedes embadalit mirant la flama, potser pensant en alguna cosa.
Quan en una tarda plujosa de dissabte et dediques a veure o llegir un dels teus llibres o sèries preferits. (Anna Nogué)

Quan s’acaba la tinta del boli i recordes quan el vas comprar, tots els apunts, treballs i exàmens que has fet amb aquell boli i com progressivament s’anava acabant. (Sergi Duran)

Acabar d’entrenar un dijous a les 21:00 del vespre, sortir del camp de futbol, obrir la porta del cotxe de la mare d’una amiga i sentir mentre em somriu d’orella a orella, “Hola Suri què tal?” (Carla Suriñach)

Quan arribes a casa i et tires sobre el llit i t’adorms deprés d’un dia d’esport. (Imad Abouhaboucha)

Aquella sensació de felicitat quan et cau el mòbil a terra i el gires per veure si s’ha trencat i veus que ni tan sols s’ha trencat. (Ivana Granados)

Quan em llevo un matí sense despertador, ni molt tard ni molt dhora, penses el que has de fer i et trobes al principi d’unes vacances, on no t’has de llevar d’hora i ningú et posa presses. (Jordi Nardi)

Quan tornes de festa a les tantes de la matinada, et treus les sabates amb aquell mal de peus, esperant arribar al llit per dormir fins no poder més. (Judit Sala)

Quan estàs desitjant escoltar una cançó, i no tens spotify premium, la busques a la lupa i de cop veus a la barra de reproducció el nom de la cançó que havies buscat. (Jordi Vidal)

Quan és hora de berenar, ja t’has preparat el pa i no hi ha res a la nevera i tot seguit al final del prestatge veus fuet.  (Santi Capdevila)

Adoro quan obro alguna cosa que m’he comprat o m’han regalat ja que se sent molt satisfactori. A més, quan tens tantes ganes que t’arribi i t’emociones són moments de glòria. Aquesta il·lusió que obtens i provoca que estiguem molt contents. (Damian Sydor)

Quan estic estudiant tranquil a la meva habitació i sorprenentment no hi ha ningú que passi l’aspirador o el meu germà no està amb la música a tope. (Arnau López)

Només llevar-me, pensar que he danar a classe, fer tot el trajecte pensant en el que faré, i només arribar, que no hi hagi el professor\a i no fer classe. (Pol Quel)

El meu moment d’inadvertida felicitat és quan arribo el divendres a casa i puc dormir fins a l’hora de sopar. (Núria Romans)

Quan et donen un examen que et pensaves que t’havia anat malament i treus bona nota. (Arnau Arcarons)

Aquells moments on necessites escoltar música i al clicar l’aleatori et surt la cançó que realment necessitaves escoltar. També quan t’arriba un paquet que porta el plàstic de bombolles i el pots explotar. (Irene Ricart)

Arribar a casa una tarda de divendres, després de dinar a casa l’àvia amb els seus plats fets amb delicadesa, sense plans per fer, només amb la meva pròpia companyia, escollint la meva millor playlist i gaudint d’una tarda estirat al sofà. (Biel Casas)

Va violar Tirant a Carmesina?, ens preguntem a 1r de Batxillerat

530 ANYS DESPRÉS, TIRANT ÉS ACUSAT D’AGRESSIÓ SEXUAL

La literatura i el cinema han mostrat una imatge poc acurada de les relacions amoroses durant l’edat mitjana. Han idealitzat l’amor i l’han plasmat com a amor romàtic lluny de la realitat del període.

Els metges de l’època i la societat en general consideraven l’amor com una malaltia. Els matrimonis eren concertats per motius econòmics i el paper de la dona quedava supeditat a la figura masculina. La societat era totalment masculina, amb escenes de cavalleria, justes i guerres. La dona tenia un valor o altre segons la condició social i la certesa de la seva virginitat.

En primer lloc, la relació amorosa entre Tirant i Carmesina, no és una relació entre iguals. La virginitat de Carmesina es tractada al llarg de tota l’obra. Carmesina, com a dona del moment, ha de vetllar per la seva virginitat per tal de no ser ultratjada o menyspreada. En segon lloc, Carmesina sent una enorme alegria davant la desitjada arribada de Tirant, i li mostra el seu compromís de mantenir relacions amb ell. Malgrat la voluntat de la princesa, Tirant es mostra molt ansiós i violent. Carmesina narra la crueltat de l’acte amb manca de compassió i rudesa. L’autor, utilitza metàfores bèl·liques per narrar el patiment de la princesa: “ Tranquil·litzeu-vos, senyor, i no vulgueu usar la vostra força bel·licosa, que les forces d’una delicada donzella no són suficients per a resistir semblant cavaller ”. En tercer lloc, Joanot Martorell explica com Tirant va cridar a la reina, pensant que la princesa havia mort. Carmesina, confessa que no creu que Tirant l’estimés amb amor virtuós, després de veure com s’havia pres amb força i crueltat els senyals d’amor. A més, sorprèn que la princesa utilitzi la paraula maltractament per descriure l’actitud de Tirant envers Carmesina. Destaca que se sent injuriada perquè Tirant no ha actuat com a cavaller, ni ella ha estat tractada com a princesa. Tirant, replica a la princesa i afirma que les armes d’amor no fan mal a cap donzella.

Per concloure direm que el maltractament i la violació femenina existeix en l’obra de Martorell, sempre des de la visió actual. La societat on està ambientada l’obra era una societat patriarcal on la figura de la dona estava supeditada a l’home. L’època medieval fou un període violent on els enfrontaments i les guerres es succeïen durant tota l’etapa. Aquesta violència es trasllada a l’àmbit familiar i de relacions de parella.

Arnau Parramon

1r de BAT C

EN CONTRA DE LA SEVA VOLUNTAT

Un dels temes crucials del Tirant lo Blanc és la relació amorosa entre Tirant i Carmesina. Tirant busca sempre el contacte íntim amb ella fins que al final acaben mantenint relacions completes. Tanmateix, el sexe no és igual per a les dues parts ja que hi ha molta agressivitat i violència, i Carmesina no en gaudeix. Per tant, es miri com es miri, Tirant acaba violant a Carmesina.

En primer lloc, Carmesina estimava Tirant, però malgrat totes les seves insinuacions no volia tenir sexe fins al matrimoni ja que volia preservar el seu honor amb la virginitat. Per tant, el sexe no va ser consentit ja que ella no tenia la voluntat de fer-ho: va accedir per la insistència del seu estimat. A part d’això, l’acte de fer l’amor ha de ser una experiència molt bonica i que proporcioni plaer a totes les parts. En el cas de Tirant i Carmesina no és així, ja que Tirant gaudeix més que Carmesina, utilitzant el seu cos per a un plaer personal i no per a gaudir plegats. Entenent-ho des d’aquell context, l’Edat Mitjana era una societat totalment patriarcal i es masculinitzava la sexualitat: estava acceptat que l’home agredís sexualment a la dama, forçant la seva relació sexual. Malgrat aquest tipus de situacions estava normalitzat, a ulls d’ara l’actitud de Tirant va ser totalment egoista i masclista. Per això, els actes de Tirant no es poden justificar: és una total violació dels drets de Carmesina.

Així doncs, tot i que estigués acceptat socialment, Tirant va abusar de Carmesina. Aquest fet fa reflexionar ja que la realitat és molt subjectiva i no tot el que està normalitzat vol dir que és moralment correcte. Per això, cal ser sempre crítics amb el que ens envolta i ser valents de canviar les coses per fer una societat millor.

Mar Corrons

1r de BAT A

 

SI NO HI HA SÍ ÉS UN NO

En l’època Medieval, el paper de la dona era molt diferent a l’actual. Tal i com veiem a Tirant Lo Blanc, la virginitat de les dones tenia una importància crucial i moltes donzelles la conservaven fins que no se’ls concedia el matrimoni amb un cavaller. No obstant això, la virginitat no pertanyia exclusivament a la dona, sinó que en ocasions era l’home el que la forçava fins poder obtenir la seva recompensa. N’és un bon exemple el cas de Carmesina i Tirant, on hi ha una violació indiscutible.

En primer lloc, cal tenir en compte que tot i els sentiments entre ells dos, Carmesina volia conservar la seva virginitat i no atorgar-li el desig a Tirant. Tot i això, el cavaller la va forçar amb violència fins que van mantenir relacions sexuals tot i que la princesa exclamava clarament que no volia. Per altra banda, convé ressaltar que la nova llei diu que només sí és sí. D’aquesta forma, com que Carmesina no va dir que sí que volia, en l’actualitat seria una violació sense cap mena de dubte. Finalment, cal destacar que Carmesina es trobava en una situació d’inferioritat física, així que la força de Tirant va fer que ella no pogués aturar aquella acció sense la seva voluntat.

En resum, Carmesina no només no li va dir que sí, sinó que exclamava com de malament es sentia en aquell moment. Així doncs, tot i que en l’època Medieval aquesta qüestió era vista d’una forma diferent, Tirant va violar a Carmesina.

Laura Maneja

1r de BAT C

Escenes eròtiques a Tirant Lo Blanc: Apareix una violació?

Als últims episodis de Tirant lo Blanc, el cavaller aconsegueix el que desitja, la virginitat de Carmesina. Tirant, gràcies a Plaerdemavida, entra a la cambra on estava la princesa sense el seu consentiment. Carmesina estava dins el llit ja sense roba, quan entra Tirant, també despullat. Aleshores, podem dir que la princesa es troba en una situació on ja no es pot fer enrere. Així és com Tirant aconsegueix el que volia. Tot i que l’amor de Tirant cap a Carmesina es verdader, el cavaller no li dóna opció. Al contrari, la princesa li suplica que no la tracti d’aquella manera.

Des del meu punt de vista, Tirant va violar a Carmesina ja que ella no va donar-li el seu consentiment. La princesa no volia perdre la virginitat, s’hi va veure forçada ja que Tirant no va ni fer-li la pregunta. Així doncs, no va tenir la opció de dir ni sí ni no. És més, Tirant, al veure que Carmesina s’hi negava, va continuar fins que ella va perdre la consciència.

Penso que Carmesina tenia por a perdre la virginitat, no sentia que aquell fos el moment adequat. D’altra banda, però, també crec que el pensament de Carmesina era causat pel temor a com seria considerada o jutjada després. Tot i així, també penso que Tirant no era conscient del dany que podia causar a la princesa i no ho entenia com una violació.

En conclusió, considero que Tirant si que viola a Carmesina pel simple fet que actua sense deixarla decidir ni opinar. Personalment, penso que és igual de violent actuar amb un no de resposta que fer-ho sense demanar l’opinió a l’altre persona. És cert que en aquella època ni Tirant ni la princesa ho entenien així però en l’actualitat, es consideraria, sens dubte, una violació.

Cristina Molist

1r de BAT B

CARMESINA ÉS VIOLADA PEL SEU ESTIMAT TIRANT?

Tirant lo Blanch és una novel·la de cavalleries àmpliament coneguda; tanmateix, són poques les persones que paren atenció a l’agressiu primer coit de Carmesina i Tirant, i encara avui en dia, hi ha un debat obert sobre si es tracta d’una violació.

Personalment, crec fermament que Tirant viola a Carmesina. En primer lloc, penso així perquè el cavaller aprofita la seva força física la qual és superior a la de la princesa, per tal d’aconseguir mantenir-hi relacions sexuals, i Carmesina sense poder-se defensar, es veu obligada a continuar. En segon lloc, la dama xiscla de dolor múltiples vegades “Ai senyor! L’amor us pot consentir que feu mal a l’estimada?” i també prega molts cops a Tirant que pari “Senyor, atureu-vos, per la vostra virtut i noblesa”; de totes maneres, el cavaller, conscient del mal que li està fent, no li fa cas, i sense el consentiment de la princesa segueix i no s’atura fins que ell mateix ho decideix. Per altra banda, cal dir que en l’època en la que la novel·la s’ambienta, els fets del capítol CDXXXVI no s’haurien reconegut com a violació degut a que era habitual que en les relacions home-dona hi hagués certa agressivitat ja que es pensava que a les dones els agradava ser objecte d’agressions sexuals. Però actualment sí que considerem que és un abús sexual perquè d’acord amb la llei del “només sí és sí”, “tota penetració sense consentiment es considera violació” i Tirant copula amb Carmesina sense que ella ho vulgui.

Així doncs, penso que es produeix un abús sexual a Carmesina degut a que Tirant usa la seva força i agressivitat per mantenir relacions sexuals sense el consentiment d’ella. I aquesta escena exemplifica comportaments que no s’han de posar en pràctica.

Núria Cubí

1r de BAT A

 

 

Tirant viola a Carmesina al final del Tirant lo Blanc?

En la novel·la cavalleresca Tirant lo Blanc es descriuen algunes escenes eròtiques. Moltes d’elles són entre el cavaller Tirant i la princesa Carmesina. Durant tota la novel·la, Tirant mostra un gran desig sexual cap a la princesa, mentre que ella no veu la relació amb els mateixos ulls i intenta mantenir la seva virginitat.

És per això que al final del Tirant lo Blanc, tot i que el cavaller aconsegueix el que vol, Carmesina cedeix però no sembla ser una acció gaire voluntària. Per tant, des del meu punt de vista, es tracta d’una violació, ja que actuar d’aquesta manera era molt comú en aquella època i abans no es considerava així.

Els principals motius que m’han fet pensar que es tracta d’una violació són els següents: Tirant insisteix molt que mantinguin relacions i, encara que al final la princesa ho accepta, és una decisió que ha estat molt pressionada durant bastant temps (no només per Tirant) i és per això que em fa pensar en la possibilitat que Carmesina s’hagi vist obligada a acceptar-ho. També, la situació sexual afavoreix molt més a Tirant i sembla ser l’únic protagonista de l’acció. S’expressa amb la metàfora següent: “Com Tirant vencé la batalla e per força d’armes entrà lo castell”. Com si el castell estigués fet perquè el cavaller l’assaltés, oblidant per complet que el “castell” és una persona, Carmesina.

D’aquesta manera, principalment per la gran acceptació i amb la normalitat que tenien lloc les violacions en aquella època (que devien ser moltes), la situació final del Tirant lo Blanc podria semblar que no ho és, però si es reflexiona des del punt de vista actual, tenint en compte la diferència d’edat, podríem estar parlant d’una violació perfectament denunciable, que segurament tindria una sentència greu.

Marc Generó

1r de BAT B

L’AMOR TAMBÉ EVOLUCIONA

El món de la cavalleria destaca per la seva complexitat i l’abismal diferencia de conceptes com l’amor, la igualtat o el respecte entre aquella època i l’actualitat. Durant tot aquests segles la societat ha evolucionat com a espècie, i ha fet possible l’avenç de tot un estil de vida fins arribar a aconseguir una considerable transformació de la nostra mentalitat, la qual es veu sotmesa a una evolució constant causada per l’entorn.

Des del meu punt de vista, argumento el fet que efectivament Carmesina va ser violada per Tirant, però cal recalcar que aquesta afirmació es deguda al nostre entorn. Com a lectors del segle XXI és fàcil detectar un abús sexual, però en l’època en la qual s’emmarca l‘obra, el terme violació era inexistent. Actualment, entenem l’amor de parella com a una elecció personal. Per a Carmesina, com a princesa, filla i dona, el seu deure dins la societat era complaure al seu marit, la seva família i tenir successors a la corona del regne. Per tant, trobar l’amor era una obligació social. Les seves opinions i emocions no eren vàlides, però ella era la primera a no ser conscient d’aquest fet, ja que aquest estil de vida i aquesta manera d’actuar, era tot el que coneixia. Tant l’amor com el terme violació són adaptables a l’època en què vivim, al nostre entorn i a la nostra perspectiva. Aquests varien i fins i tot, es confonen.

Com a éssers humans ens adeqüem per naturalesa al nostre entorn. Per tant, tots els nostres actes, pensaments, emocions i opinions són fruit del que ens condiciona. Sense ser conscients del sistema en què vivim, l’acceptem. D’aquesta mateixa manera Carmesina accepta, sense plantejar-s’ho, una violació.

Júlia Muñoz

1r de BAT B

VIOLACIÓ EN LA NOVEL·LA CAVALLERESCA DE TIRANT LO BLANC

El Tirant lo Blanc és una novel·la cavalleresca escrita per Joanot Martorell el 1490. L’amor és un dels aspectes més importants, afortunadament el concepte d’amor i erotisme ha evolucionat al llarg dels anys i actualment se’n té una percepció diferent.

Des del meu punt de vista, especialment en els episodis eròtics, els rols que adopten Tirant i Carmesina actualment no estarien ben vistos en la societat d’avui en dia. Com és el cas de la violació de Tirant cap a carmesina en el capítol 436.

En primer lloc, el capítol es titula “Com Tirant va vèncer la batalla, i per força d’armes, va entrar al castell” cal destacar que el fet d’utilitzar el mot “batalla” mostra que va ser un acte violent, agressiu i forçós en el qual una de les parts no n’estava a favor. En segon lloc les paraules de Carmesina no reflecteixen plaer, sinó tot el contrari. Com ara quan mostra el dolor que està sentint “no convertiu en adolorida pena l’esperança de tanta glòria”. Finalment Carmesina se sent forçada com així ho mostren les seves paraules “Ai senyor com us pot agradar una cosa forçada? Ai!” i una vegada més mostra el dolor que sent. Seguidament li demana que s’aturi però Tirant segueix “Senyor, atureu-vos per la vostra virtut i acostumada noblesa.

Per tant es pot concloure que Carmesina és violada, ja que en cap moment ella dóna el consentiment i en les seves paraules durant l’acte sexual es mostra en desacord envers l’acció que està duent a terme Tirant. Berta Ayats

Berta Ayats

1r de BAT B

Va violar Tirant a Carmesina?

Actualment hi ha un tema de gran importància a la nostra societat i a nivell global, la violació. Aquesta ve donada per el sexisme arrelat en tots nosaltres i el desconeixement i la ignorància que tenen aquells que cometen aquest delicte sobre la violació. Un exemple de violació en obres literàries tan famoses com Tirant lo Blanc és la violació de Tirant a Carmesina.

Un cop analitzat el contingut de l’obra, puc declarar innegablement que Tirant va violar a Carmesina. Primerament, cal destacar que abans de tenir relacions sexuals amb Tirant, Carmesina es veu reticent. Cal afegir que mentre fan el coit Carmesina compara el que està fent Tirant amb un combat contra els infidels, és a dir, una lluita sense miraments ni remordiments, adjectius que no queden gens lluny del que avui dia es considera una violació a totes llums. A més a més, voldria afegir que Carmesina no gaudeix de l’acte sexual ni de lluny tant com ho gaudeix Tirant, de fet al acabar ho considera un deshonor a la seva virginitat, en les relacions afectiva sexuals els membres que en formin part han de gaudir de la mateixa manera i sense ser forçats, tal i com diu la llei d’abús i violació de 2020.

És obvi que la relació que van mantenir Tirant i Carmesina fou una violació ja que de cap manera algú pot forçar a una altra persona mantenir un coit tan agressiu. Una reflexió que en trec és que quan va ser escrit aquesta obra, aquest tipus de relacions sexuals, avui en dia tan mal vistes, no ho eren tant en aquella època, d’acord amb tot allò narrat en aquesta obra.

Carles Verdaguer

1r de BAT A

Relació de Tirant i Carmesina, escena de violació o d’amor?

Les violacions han estat present des de fa molt temps. Han sigut de diversos tipus, sexuals, morals i/o físiques. Tot i això, la legislació respecte a aquest tema no ha estat sempre la mateixa, sinó que ha variat segons l’època. Diversos llibres han acollit escenes de violació, normalment d’homes cap a dones.

Des del meu punt de vista, al final del Tirant lo Blanc, Tirant acaba violant a Carmesina. És un fet que trenca molt amb l’actitud que ha tingut Tirant al llarg de tota la novel·la. Tirant en gairebé tota la novel·la no vol atemptar contra la llibertat i virginitat de la princesa. Malgrat això, al final de la novel·la, específicament als capítols CDXXXVI i XDXXXVII, Tirant canvia d’actitud.

En el capítol CDXXXVI es realitza una metàfora parlant d’una guerra/batalla per per referir-se a les relacions sexuals. El fet que el capítol mateix es tituli “Com Tirant va vèncer la batalla i, per força d’armes, va entrar al castell” ja ens aporta molta informació sobre el que succeix. Tirant parla amb Carmesina per tal de tenir relacions sexuals. Carmesina encara no ho vol fer, però Tirant guanya la “batalla” i acaba obtenint el que vol. En el capítol CDXXXVI, Carmesina mostra el seu descontentament pel què va passar i veu que Tirant tenia un amor profitós. Hi ha diverses parts que ho confirmen “Senyor atureu-vos”, “les armes d’amor no han de tallar”, “no s’han de prendre amb tanta força i crueltat”. Si es vigoritza les lleis actuals (Només sí és sí) això es pot considerar una violació, ja que hi ha hagut penetració sense la voluntat de Carmesina.

En conclusió, el fet que Carmesina és atemptada contra la seva llibertat en temes sexuals, segons la llei Només sí és sí, es tracta d’una violació. Tirant, al final del llibre acaba atemptant contra la llibertat de Carmesina treient-li la virginitat.

Adrián Castillo

1r de BAT B

La forçada entrada de Tirant al castell de Carmesina

Durant el llarg de la novel·la “Tirant Lo Blanc” de Martorell, la princesa Carmesina, enamorada del cavaller Tirant, manté la idea de preservar la seva virginitat per la importància que dóna a la seva castedat i, per por a la difamació a la qual seria sotmesa si es quedés embarassada. Tot i no estar-ne convençuda, la princesa realitza el coit amb Tirant.

Des del meu punt de vista, considero que Tirant viola a Carmesina, ja que la força a tenir relacions sexuals completes i, decideix penetrar el seu “castell” sense tenir en compte la voluntat i les queixes de la princesa.

El motiu principal per el qual defenso que la pèrdua de la virginitat de Carmesina es tracta d’una violació i no una pràctica sexual voluntària, són les múltiples exclamacions o queixes que fa contínuament la princesa: “Deixeu l’obstinació senyor, no sigueu cruel”, o “Ai cruel fals cavaller, cridaré!”. Fets que demostren que la intenció de la princesa no era practicar el coit. A més a més, si aquests fets fossin denunciats avui en dia, serien considerats violació, ja que l’última reforma del Codi Penal feta pel Consell de Ministres deix clar que tota penetració sense consentiment serà considerada violació. Algunes de les possibles observacions que es podrien fer per intentar justificar a aquest violació, és que Tirant i Carmesina són marit i muller i, per tant no hi existeix la violació. El cert però, és que la nova llei no té en compte la relació que puguin tenir les persones implicades en la violació.

En definitiva, podem afirmar que es tracta d’una violació, ja que tal i com es diu avui en dia, només sí és sí, i en aquest cas, la princesa en cap moment es mostra disposada a efectuar el coit.

Oriol Codony

1r BAT C

LA PÈRDUA DE L’HONOR DE CARMESINA

El Tirant lo Blanc és una novel·la cavalleresca en la que hi trobem alguns capítols de guerra i d’amor, en els quals es tracten diversos temes com l’honor, la posició social i la importància de la virginitat de les donzelles.

Referent a aquest últim aspecte, a la part final de l’obra es relaten les relacions sexuals que mantenen els protagonistes. Aquest fet pot donar lloc a moltes concepcions diferents, però per les paraules que exclama la princesa se’ns mostra clarament que va se un acte violent i sense consentiment.

En primer lloc, basant-nos simplement en el títol d’aquest capítol: “… i per força d’armes va entrar al castell”, ja se’ns està afirmant que va ser una acció forçada, i per tant el més probable és que hi hagués violència, fet que agreuja la violació que hi va haver per part de Tirant. A més a més, podríem recolzar-nos de la nova llei del “només sí és sí” perquè ella en cap moment li diu que vulgui mantenir relacions sexuals, però no ens cal, ja que ella mateixa nega que vulgui fer-ho (“senyor, atureu-vos per la vostra virtut”), per tant el cavaller està actuant en contra de la seva voluntat. Finalment, si sumem l’agressió, la violència i la intimidació que pateix la donzella ens trobem davant d’un cas clar de violació el qual seria penalitzat greument si hagués succeït actualment.

Malgrat això, també cal considerar que a l’edat mitjana la dona no tenia el mateix paper que té ara davant la societat, i era vista com un objecte d’agressió sexual, però això segueix sense justificar els actes de Tirant.

Com a conclusió, podríem dir que se’ns deixa ben clar el que succeeix durant aquest darrer episodi, i si hi afegim la pèrdua de l’honor de la dama, i la poca importància que li dona la reina després d’adonar-se del que ha succeït, cada cop s’agreuja més la situació. És per tot això que si s’hagués de dur el cas a judici, no només estaríem davant d’una violació, sinó també d’agressió i violència.

Laura Mir

1r de BAT C

VA SER CARMESINA VIOLADA PER TIRANT ABANS DE LA SEVA MORT?

Tirant lo Blanc és una de les novel·les més característiques del segle XV degut al seu humorisme i realisme. Ara bé, estem realment segurs que la consumació va ser consensuada? La situació justifica les accions de Tirant?

És evident que la societat ha avançat molt en matèria de drets de les dones, sobretot en els últims anys. Ara bé, l’obligació a consumar el coit mitjançant l’agressivitat sense tenir en compte les repercussions que podria tenir per una dona perdre la virginitat, té tots els números de ser una violació.

Per tant, realment crec que Carmesina va ser violada per Tirant, ja que, encara que hi hagués mostres d’afecte entre els dos i que realment somiessin una vida junts, allò anava en contra de la voluntat de Carmesina.

En els últims capítols, on s’explica la trobada entre els dos enamorats, podem apreciar certs factors que demostren que hi va haver violació. Per una banda, l’agressivitat de Tirant en el moment del coit, demostra que la víctima va oposar resistència. D’aquesta manera, també s’explica en el text de forma explícita, com crida, i com ell li tapa la boca. Són signes evidents que Tirant va aprofitar la situació de vulnerabilitat per fer perdre la virginitat a Carmesina.

Per contra partida, tot i que ella ho va passar malament, en el moment que mor Tirant, ella realment es posa molt malalta, ja que en realitat l’estimava. Crec que ella ho veu com una violació, però tampoc té massa res a dir, ja que potser, aquest tipus de comportament dels cavallers era normal en aquella època.

En conclusió, Carmesina va ser violada per Tirant, però no crec que Tirant en fos conscient del què estava fent, o que estava fent mal a Carmesina. Tot i això, això no l’excusa dels actes que va cometre, com tampoc excusa a la resta de violadors.

Marc Magem

1r de BAT C

TIRANT NO ACCEPTA UN NO

Carmesina i Tirant al fi passen una nit sols i mantenen relacions sexuals, però el tipus de relació que esperava Carmesina potser no era la que Tirant li va donar.

Considero que l’escena on descriu les relacions sexuals de Carmesina i Tirant, són una violació per part de Tirant. Carmesina insisteix molt en què Tirant no s’està comportant com el cavaller que és i que Carmesina no se sent com la princesa que és. Per altra banda al final de l’escena la reina li diu que aquest mal que està patint és una exageració seva i dóna a entendre que una dona ha d’acceptar el que un home vol en tots els sentits, encara que li faci mal o no li sembli coherent.

Durant el relat hi ha una sèrie d’afirmacions per part de Carmesina on es veu clarament que es un violació, per exemple, al principi li diu que no faci ús de les seves forces, que una donzella no pot resistir a les seves forces. Carmesina intentant que Tirant pari, li fa preguntes, li  demana, que si el que ell entén per amor és fer mal a la persona que ell estima. Em sembla un pregunta en què es veu reflectit el patiment de Carmesina. Quan la reina arriba a la cambra on eren ells dos, Carmesina li diu que ella ha vist que Tirant no l’estima i que els senyals d’amor no s’han de prendre a la força de ningú.

En conclusió, Carmesina és violada per Tirant. El narrador fa una gran descripció del moment que passa la noia i per ella no és agradable, en altres paraules ella diu que es  sent bruta com a dona i que no se sent be amb ella mateixa. Per molt que Tirant volgués passar la nit amb Carmesina, això es cosa de dos i si un de la parella no vol pels motius que siguin s’ha de respectar, però Tirant no ho va fer així.

Íngrid Bermúdez

1r de BAT A

 

Durant la lectura del llibre Tirant lo Blanc trobem una de les escenes més esperades, i és que després de un bon temps enamorats finalment Tirant roba la virginitat de Carmesina i no pas sense polèmica. D’amagat de tothom Plaerdemavida aconsegueix colar a Tirant a les estances de la princesa en plena nit i allà és on els dos joves consumen el seu amor.

Abans d’aquest fet, Tirant i Carmesina ja s’havien casat tot i que en secret. Durant l’eròtica escena, es pot apreciar clarament com Carmesina intenta resistir-se als desitjos del cavaller que són totalment ignorats per ell. Comet Tirant una violació al no fer cas dels suplicis de Carmesina? Personalment crec que sí, tot i que ella realment ho desitja molt, en el diàleg i el si de l’escena es veu clarament com s’intenta resistir. Quan es comet una violació no podem dir que no ho és perquè ella no es resisteix el suficient, simplement existeix un sí i un no i no hi ha cap altre terme entre aquests dos.

Tot i que Carmesina en certa manera vol que Tirant li faci l’amor, en cap moment veiem la plena disposició per part d’ella, per tant Tirant comet un acte de violació.

Enric Solé

1r de BAT A

Violència sexual present al s. XV

La icònica història d’amor de Tirant i Carmesina, presenta la cara oculta d’un profund masclisme i relacions sexuals violentes i sense consentiment. Encara que aquella època no se sàpigues l’existència de la violència sexual, penso que es tracta de sexe sense consentiment, i per tant, una violació.

 

Els darrers capítols de Tirant lo Blanc, després que Tirant torni de la guerra, es mostra ansiós per a retrobar-se amb la seva estimada. Tot i que en capítols anteriors la princesa deixés clar que volia conservar la seva virginitat i Tirant la respectés en tot moment, arriba l’hora de tenir relacions sexuals. Aquest acte és tractat com una acció de valentia i honor, deixa a les dones excloses del plaer, com si haguessin de vetllar únicament per la satisfacció masculina. Degut a la violència de Tirant, Carmesina expressa dolor i li demana que pari, fins i tot li diu a Tirant: “I com us pot agradar una cosa forçada?”, està deixant clar que ho ha fet en contra de la seva voluntat i quan ha li diu que pari, ell no ho fa. Per això, des del meu punt de vista, es tracta d’una violació. En aquella època, la violència sexual no es tenia present, aquesta acció formava part d’una agressió sexual consentida, i per tant a les dones els agradava, contrari a les paraules de Carmesina. Caldria dir que actualment, la llei diu que tota penetració sense consentiment és considerada violació. Carmesina en cap moment diu sí.

Finalment, a través de Tirant lo Blanc, es veu que la violència sexual és present des de fa molts segles però ara se’n saben els casos i no és normalitzat. Carmesina va ser víctima d’una violació sense saber-ho, ja que en aquella època, les pròpies dones consideraven aquest acte normal.

Èlia Pons

1r de BAT C

VIOLACIÓ O PLAER?

A l’edat mitjana, la virginitat és molt preuada per a les donzelles. És per aquest motiu que en els episodis amorosos de la novel·la de Tirant lo Blanc el tema principal és la virginitat i la castedat. Justament, era de suma importància que la donzella mantingués la virginitat fins el matrimoni ja que els cavallers desitjaven aquelles dones verges ja que en el cas de que no ho fossin, eren habitualment rebutjades i ignorades. Per altra banda, el concepte de sexualitat i plaer també era diferent ja que era estès que a les donzelles els agradava ser objecte d’agressió sexual.

En ple segle XXI, penso que no s’hauria de dubtar a l’hora de respondre a la pregunta “Tirant viola a Carmesina?”. Des del meu punt vista, la resposta és afirmativa ja que penso que Carmesina deixa molt clares les seves intencions però aquestes són ignorades.

La donzella deixa clar abans de l’acte sexual que no vol perdre la virginitat i vol esperar-se després del casament. Durant l’acte, es poden observar queixes per part de la princesa però això no impedeix que Tirant continuï. Actualment, i tenint en compte la llei del “només sí és sí”, es consideraria clarament una violació ja que, en cap moment, la princesa està d’acord en renunciar a la castedat. A més, cal destacar que clarament Carmesina no utilitza les súpliques perquè li agradi ser objecte d’agressió sexual com es creia en aquella època sinó perquè es nega repetitivament a perdre la virginitat.

Tirant era conscient de que Carmesina no volia perdre la virginitat fins al casament i ho deixa molt clar durant tota la novel·la. Des del meu punt de vista, aquest acte es tracta clarament d’una violació i en el cas de que no ho sigui vist d’aquesta manera avui en dia, m’agradaria sentir-ne els arguments ja que, un acte sexual sense permís, és una violació.

Anna Torner

1r de BAT C

 

Treballem el monòleg!

És arribar a casa i sentir la millor sensació del món. Res de treure’m les sabates, ni d’anar-me a menjar un bon croIssant de xocolata. No, no, no. El primer que es fa, i crec jo que és millor que menjar-te uns canelons de la iaia, és treure’s els sostens. Aquell tros de roba, si és que es pot dir així, que sembla més una peça de tortura.

És increïble com quan era petita pensava que seria “guai” començar a portar sostens i l’únic que penso ara és tant de bo tenir els pits més petits per poder anar sense! Em fa ràbia perquè te’ls pinten com si fossin el més còmode del món i l’únic que fan és molestar-te. Que si la tira ara em cau cap al costat, que si ara em surt l’aro i em pica, que si mi estic una hora per cordar-me’ls o descordar-me’ls, que si ara m’apreten massa… Total, que és un pal!

A més a més no són pas barats, perquè clar han de ser uns sostens bons, que t’aguantin i que durin. Vamos! La típica de buscar algo “bueno, bonito y barato” és missió impossible. N’estic ben farta!

ANNA ALBÓ

1r de BAT A

 

L’AMIGA SIMPÀTICA

Sempre m’he presentat com la noia forta, la germana que mai té por, la germana que sempre hi és. I, sí, la noia simpàtica de la classe. Sempre ha estat fàcil introduir-me així. Llavors, la gent no mira amb cara rara de dir: “Ostres, mira aquella pobra noia grassa…” o directament exclamen insults sense motiu. Fa molt temps vaig decidir presentar-me amb una aparença indestructible per a evitar que la meva adolescència m’aïllés més del que ja ho estava. Va ser una decisió molt sàvia i… bé, es pot dir que ho he aconseguit. De fet, sóc bastant popular a l’institut o, si més no, la gent em respecta. Més d’una vegada m’han escrit noies per les xarxes socials dient que sóc un referent per a elles, i que gràcies a mi han aconseguit estimar el seu cos. Al principi aquest sentiment reconforta molt, però no ens enganyem: la vida no és de color rosa. Després d’un llarg camí on semblava que havia aconseguit una fortalesa sòlida, la debilitat ha tornat a incorporar-se en mi. Ara, però, és pitjor, perquè aquest sentiment no el puc transmetre a ningú. Qualsevol que m’escoltés estaria pensant, però a què ve aquesta inseguretat sobtada? Doncs bé, és difícil entendre-ho si mai has estat gras. Quan anem de festa amb les amigues mai ningú es fixa en mi. A classe, sempre he estat l’amiga simpàtica per als nois. Són aquelles subtileses que només es noten quan ets el protagonista i que et fan replantejar la vida. Una decisió intel·ligent seria acceptar la meva situació i seguir endavant, com fins ara, però ja n’estic cansada. Doncs, sí, ja ho tinc: el gran propòsit d’aquest 2020 serà posar-me a dieta.

MAR CORRONS

1r BAT A

 

No entenc per què és així, només arribar a casa ja m’estava esperant per fotre’m la bronca, sembla que li agradi. N’estic fart!

Ja ho sé que no li hauria d’haver copiat els deures a l’Andreu, però ella no n’ha de fer res d’això! Cada setmana estem igual; quan no hi ha exàmens, hi ha deures, i quan no hi ha deures, tornem a tenir exàmens. No tinc temps ni de descansar! A més, els pares no s’haurien de ficar en aquests temes. Oi que vol que em tregui el batxillerat? Doncs que em deixi fer! Jo ja se com funciona això, i ho penso fer a la meva manera. Per què, qui es el que esta a classe, ella o jo? Doncs ja està.

I espera, que ara quan cridi a sopar, ja em tornarà a treure el tema amb les típiques indirectes. Si em passo el dia estudiant, com vol que faci els deures? Jo també necessito moments de pausa! No, es que passo, ho fa expressament. No hi ha manera de fer-li entendre.

Soparé ràpid i aniré a dormir. Ja els faré al bus, els exercicis de mates. I a veure si demà ja se li ha passat… I a mi també! Que al final ha aconseguit fer-me emprenyar!

MARC GENERÓ

1r de BAT B

 

Com si el temps no passés, com si no fóssim conscients que els dies passen factura. M’agradaria poder tirar enrere en el temps i tornar a viure tots aquells anys amb tu, aquest cop però, d’una manera diferent. Em va caure el món a sobre aquell 7 de gener. Els ulls plorosos de la mama em van dir que alguna cosa no havia anat bé, de seguida vaig saber que t’havia passat alguna cosa. I així va ser. Et van diagnosticar un càncer, vas tenir l’infart, però tu seguies lluitant, com sempre, deixant als metges bocabadats de com evolucionaves i te n’anaves sortint. Però aquella vegada no va poder ser. Aquella vegada no vas poder i ens vas deixar. No era el moment, no tocava. Havíeu de fer encara moltes coses amb la iaia. Sempre n’havies estat enamorat, des dels nou anys ens deies. Tota una vida viscuda amb ella i per ella, fins l’últim moment, quan vas dir als metges que no deixaves que se t’enduguessin sense veure-la, i ja no et vas despertar… la seva cara va ser una de les darreres imatges que et vas endur, tal i com s’era d’esperar en una història d’amor com la vostra. Diuen que el temps tot ho cura, i així ha de ser. El dolor anirà disminuint i tots els bons moments al teu costat quedaran sempre com un record. Espero que tot et vagi bé allà on siguis. Només et demano que no t’oblidis de la teva néta gran, jo no t’oblidaré mai, t’estimo molt.

BERTA VALERO

1r de BAT A

Monòlegs nadalencs!

AVUI ÉS NADAL

Avui és Nadal. Estic rebent un pilot felicitacions per Whatsapp de gent que quasi no em saluda pel carrer. Totes elles amb ninots que ballen i desitgen bones fetes. Tot plegat ho trobo una bajanada però al mateix temps m’agrada. El Nadal em provoca dos sentiments, un de bo i un altre de dolent. Allò que no m’agrada del Nadal és la hipocresia, sembla que de cop la gent es torni amable i bona persona. Tot és felicitat. Els carrers s’omplen de llums i aparadors desitjant bones festes, els anuncis de la televisió són tots alegres i impulsen a la gent a comprar per comprar. Alguns dels sopars i dinars familiars que faré es convertiran en diàlegs surrealistes amb algunes indirectes molt directes, tot i això, aquest fet em resulta divertit.

Durant les setmanes anteriors al Nadal es fan recollides d’aliments per ajudar als pobres i després durant els dies de Nadal, gastem i mengem sense mesura en taules plenes de teca. Taules on no hi cap ni un plat més, on les closques sempre hi tenen el paper més important. A quant val el quilo de gambes?. Una bestiesa però tot i això en comprem.

Després llençarem tot el què ha sobrat, sense pensar en aquells que no tenen res. I si la féssim després de Nadal la recollida d’aliments?. La gent que no té diners menja sempre i no tan sols per Nadal, oi?. I podem estar segurs que després de festes tindríem molts quilos d’aliments per donar.

La part positiva del Nadal, és la família. Tots reunits, amb els avis que no hi senten res que parlen de quan eren joves i sempre pregunten per les xicotes i les notes. El tiet que sempre explica acudits i que has de riure per força, perquè no fa gràcia. Però ell no ho sap, que no fa gràcia. Però el millor, l’escudella de galets de la iaia, que ja m’espera, amb aquells galets gegants i la carn d’olla. L’hora de la sobretaula on tothom badalla i mengem els torrons mentre s’escolten els ronquets del tiet graciós, és un gran moment, veritat?. Tothom en té un a la família, no és cert?.

El Nadal té coses bones i dolentes. Però ja que avui és la nit de Nadal em quedaré amb les positives. A veure que em cagarà el tió?.

Arnau Parramon

1r de BAT C

NADAL

Per fi nadal! Porto setmanes desitjant que arribi ja d’una vegada… També és cert que entre exàmens, treballs, festes i deures no tenia temps ni per pensar-me que demanaria pel tió o pels reis! (a part de que baixessin les notes de la sele de cara l’any que ve… que ens aniria força bé a tots, no cal enganyar-nos).

S’ha de dir que això de la moda aquesta que les notes de tall siguin 12’8, 13… no fa gaire gràcia. Poden ser números maquíssims però ja em diràs tu com arribes a treure-les? Vale, sí, estudiant molt. Però i la vida social on la deixes? La guardes per després de sele? Si home!

Bueno… deixant de banda això, que prefereixo no pensar-hi, el que si que em fa molta mandra és que ja tornem a ser-hi amb els típics anuncis de Nadal… que si nines, que si camions, que si dinosaures que parlen… Ui mira! Una nova d’aquest any! Ara es veu que a part de pixar i cagar les nines també ploren quan no tenen la pipa o quan no poden dormir a la nit. Vinga va… entre poc i massa! Que al final inclús les haurem d’abrigar si fa fred i portar-les a la perruqueria cada dos mesos!

He d’admetre que de petita em flipaven aquestes coses… Però mai m’havia fixat en que poguessin arribar a ser tan pesats els anuncis! No es pot mirar ni una pel·lícula d’aquestes típiques d’Antena 3 tranquil·lament sense que te la tallin deu mil cops! I per no parlar de la gana que et fan venir quan es posen a anunciar torrons i neules… mmm!

En fi, entre dinars familiars i tot, quan se’t acudeix mirar a quin dia estem te n’adones que queden menys de quatre dies per tornar a la rutina… I ja no et parlo de quan has d’obrir l’agenda per mirar els deures i et trobes amb el paperet dels exàmens del 2n trimestre… Com que no tenim res més a fer durant les festes a part de deures i estudiar…

Laura Mir

1r de BAT C

PERÒ… I EL NADAL PER QUÈ ÉS?

Suposo que estarem d’acord en que el Nadal s’ha de passar amb la família, oi? Vull dir, ja que tothom té vacances i pot descansar uns dies, què millor que aprofitar-los amb la família? Vaja, jo ho veig molt clar. Ho veig tan i tan lògic, que no entenc per què els meus néts no ho veuen així.

Per començar tinc els més petits, que com que encara no són savis, esperen tot l’any perquè arribi aquesta època màgica. Tot i això jo crec que només ho fan pels regals… Però bueno, no vinc a parlar dels petits de la casa. A partir de la Laura, la néta de 16 anys, ja és tot un drama. Aquests que ja són més grans veuen les coses d’una altra manera i no els entenc. A sobre que arriben just quan anem a començar el dinar -més tard que tothom- mengen ràpid, es foten quatre cafès i tornen a marxar els primers. Què és tanta pressa? Que se’ls hi escapa el tren? A part, van adormits i despentinats. L’altre dia, la gran va venir amb el maquillatge que semblava que el portés de fa una setmana!! Aquests joves es passen el Nadal de parranda, no veuen que són temps de família. A més a més, jo penco tot el matí per fer bons dinars i ells només es dediquen a beure aigua… No vull pas saber què beuen durant la nit! Però clar, quan em queixo als fills, ells només diuen que “la nit es jove”.

Bueno, dic tot això perquè, si ets un jove, pensis que els teus avis i àvies volen passar estones amb tu. Tot i que tu estàs en la flor de la vida i tens ganes de sortir amunt i avall, pensa que el Nadal és l’època perfecta per estar amb la família i gaudir dels pocs dies que ens queden als més grans. A què esperes?! Corre a fer una abraçada als teus avis, va!

Laura Maneja

1r BAT c

Conceptos de lengua (Yo soy… )

 

YO SOY DIÉRESIS

Muy buenas tardes, me llamo diéresis y vivo en las oficinas de la lengua y ortografía castellana, dentro de los diccionarios. Os voy a contar cuál es mi función, y qué gente me odia.

Consisto en obtener una sílaba más en el cómputo final del verso poniéndome sobre la vocal de un diptongo. Este tipo, llamado diptongo, está muy enfadado conmigo porque dice que cada vez que aparezco para hacer mi función, él se descompone y yo no lo entiendo. Siempre me dice que no sirvo para nada, pero no estoy de acuerdo con él. Si me buscas en los diccionarios, me puedes encontrar fijándote en las vocales i y u. Soy esos dos puntitos que hay encima de ellas.

En fin, soy un signo gráfico que no gusto a mucha gente porque les provoca faltas de ortografía, ya que no se han estudiado mis normas a la hora de escribir.

Andreu Bové

1r de BAT B

LA SINALEFA

Yo soy Sinalefa. Trabajo en Licencias Métricas, de la empresa Métrica, situada en el edificio Géneros Literarios, planta Lírica.

Desde siempre, soy una persona muy golosa. Mi comida favorita son las vocales. Para saber si una vocal está madura, se debe comprobar que la palabra termina en vocal, y que la primera letra de la siguiente letra de la siguiente palabra también lo sea.

De hecho, mi trabajo solo es comer. Por desgracia, mi jefe, Poeta, no me deja comer siempre, pues si como demasiado, tiene que volver a empezar el trabajo y dice que es difícil escoger las palabras. Yo la verdad, no le entiendo demasiado…

Como puedes ver, mi empleo no es demasiado, pero me gusta. ¿Y qué mejor que te paguen de maravilla por un trabajo que te gusta?

Txell Serrat

2n de BAT A

 

Guanyadors del Concurs literari 2019

GUANYADORS DE 1r CICLE D’ESO

LA NIT QUE HO VA CANVIAR TOT

La Sara sempre havia set una noia peculiar. Tenia una casa preciosa en una enorme ciutat, la riquesa dels seus pares, l’amor de la seva família i popularitat a l’institut. Era una noia envejable en tots els sentits.

Ens coneixíem des de feia molt temps. Recordo que cada dia, quan érem petites, abans d’anar a dormir, parlàvem de tot allò que ens angoixava, que ens preocupava o que simplement necessitàvem explicar, a través dels fràgils vidres que envoltaven les parets que ens separaven.

Era una nit com qualsevol altra. Jo em dutxava, mentre ella escollia el conjunt que volia lluir aquell vespre. A vegades ella es pentinava la seva bonica cabellera rossa, mentre jo em maquillava, altres vegades m’assecava els meus llargs i rinxolats cabells, mentre ella es posava les seves caríssimes sabates.

Vam sortir de casa. Havíem quedat amb la Mariona i l’Alba per anar a sopar i per prendre unes copes al bar de la cantonada. Aquella nit vam decidir tornar d’hora a casa, ja que el dia abans ja havíem sortit amb alguns amics.

Estàvem sopant, quan de sobte, el mòbil de la Sara es va posar a vibrar. Era un missatge del seu avi. Els seus pares eren a l’hospital.

Ella, en llegir aquell breu i angoixant missatge, es va aixecar ràpidament. No sabíem què havia passat, però sense cap més explicació vàrem agafar el cotxe i vàrem anar cap allà.

Vam arribar a l’hospital. L’avi de la Sara la va rebre amb un tendre petó a la galta, buscant la manera d’explicar-li tot allò que havia passat.

Els seus pares havien tingut un accident. Un cotxe en contra direcció havia xocat frontalment amb ells.

Aquella notícia ens va deixar paralitzades. La vaig abraçar fortament. Ella sempre ho havia tingut tot, i jo estava segura que aquell fet l’ensorraria.

Passaven les hores i encara no teníem cap notícia. Agafades de la mà, esperàvem ansiosament informacions del metge. Sabia que dins del cap de la Sara rondaven pensaments destructius, culpant-se de no haver valorat prou el que tenia, davant la por de perdre a les dues persones que li havien donat la vida.

“Tot anirà bé”, li xiuxiuejava a cau d’orella.

Eren cap a les tres de la matinada. El metge, amb la mirada baixa, es va acostar cap a nosaltres. Ens va dir que ho havien intentat tot, però que el xoc va ser tan fort, que va ser impossible salvar-los.

Era inevitable retenir les llàgrimes. Era inevitable preguntar-se per què havia hagut de passar-li a ella i no a un altre. La fúria, el dol i la negació es manifestaven com grans tempestes, que en el cas de la Sara, serien eternes.

Sempre havia sentit parlar de la droga, però mai ho havia viscut de tan a prop. Aquelles últimes setmanes, la Sara s’havia endinsat en mons sense sortida, sense saber tot el que comportava. La pèrdua dels pares és un fet que no s’oblida, que et marca de per vida. Havia viscut moments molt difícils, que l’havien arrossegat a una addicció a l’alcohol i a la marihuana.

Amb el pas del temps va començar una nova etapa de la seva vida, allunyada dels mals que l’envoltaven. Va poder vèncer una de les pitjors pèrdues, i tot i que la seva vida va fer un gir de tres-cents seixanta graus, ella va tornar a somriure.

Judit Castañé

2n C

1r Premi, narració

L’ÀNIMA ESGOTADA

Era una nit fosca, era una nit d’un dimarts de gener. Plovia i feia fred, però jo no duia ni paraigua ni abric. Havia sortit ràpidament de l’oficina. Tenia moltes ganes de marxar d’aquelles quatre parets, que m’ofegaven, i no tenia cap interès a tornar a casa, que últimament em semblava un infern. Ho tenia decidit: avui seria el dia. Ja no hi havia cap excusa per fer un pas enrere: només es tractava de tancar els ulls, de respirar fondo i de saltar al buit. El metro s’encarregaria de fer la resta.

La parada de Rocafort era la que tenia més a prop. No podria arribar a comptar les vegades que havia passejat per allà. Vestida i pentinada com per anar a un casament, quan hi havia algun tracte important per tancar a la feina. Escabellada i menjant un grapat de galetes i un cafè de màquina, quan el despertador —o la meva son— m’havia fet una mala passada. Parlant per telèfon, quan la meva mare em trucava per saber si baixaria al poble el cap de setmana. Llegint un llibre, per tenir un moment de relax. Plorant desconsoladament quan no em podia desfogar del que tenia a dins meu.

En aquestes últimes setmanes —ho havia d’admetre— hi havia molts dies en què les llàgrimes eren les meves úniques companyes de viatge. Al principi em feia cosa que la gent em veiés, perquè sempre és incòmode per als uns i per als altres conviure amb els sentiments tristos, però m’hi havia acabat acostumant. I crec que ells també. I és que ja no em miraven preocupats, ni em demanaven si anava tot bé, ni em tocaven lleugerament com per donar-me ànims. La desolació s’havia anat apoderant, de mica en mica, de tot: d’ells i de mi.

Per això no temia el que estava a punt de fer… A vegades m’hagués agradat que les coses poguessin ser més fàcils: sense justificacions, sense explicacions, sense remordiments. Simplement volant i que essent lliures.

En començar a baixar les escales que m’havien de dur al meu treball, em vaig creuar amb una dona amb una expressió estranya. Jo no tenia cap interès a conversar-hi, però ella, en veure’m, es va acostar cap a mi.

—Ai, maca, avui el metro està estrany…

—Què vol dir?

—Que no hi ha ni una ànima! En els meus vuitanta-dos anys de vida encara no ho havia vist mai això…

El que a ella li resultava estrany, a mi em donava una sensació de tranquil·litat.

I de sobte, hi havia una trentena de persones o més, que caminaven sense rumb Duien la roba esparracada, estaven mal ferits i tenien una mirada que deixava sense alè.

—Tu també els pots veure?

Era la veu d’un conductor de metro, que m’entrava per les orelles i se m’escampava per a tot el cos. Li vaig contestar amb un gest que volia ser un sí, perquè no em sortia cap paraula

—M’ho he imaginat… Només hi ha dos tipus de persones que poden fer-ho: els que treballem aquí, perquè hi convivim cada dia, i els que volen acabar igual que ells.

—Vol dir que…

—Sí, tots van decidir suïcidar-se aquí. Però ja veus que no han aconseguit la llibertat que tant volien aconseguir, perquè continuen a Rocafort, a dins dels seus cossos i amb la mateixa pena que tenien abans.

Em va entrar un calfred i sense ni acomiadar-me del conductor, vaig córrer per les escales fins que la pluja i el fred es van apoderar de mi. Era hora de tornar a casa. Ho desitjava amb tota la meva ànima.

Aya Afkir

2n B ( 2n Premi)

EL TER

Les altes muntanyes em van veure néixer,

sóc fill de la pluja i la neu

saltant per planes i valls vaig créixer,

sóc feliç passant per Manlleu

Les fonts i rius m’alimenten,

els peixos em fan pessigolles,

ocells petits i grans em canten

quan els nens els tiren molles

Viatjo per boscos i pobles

buscant un únic destí, el mar

hi penso a totes hores

ja estic a punt d’arribar

Ja oloro l’aigua salada

final del meu llarg camí

al mar li faré una abraçada

al meu viatge posaré fi.

Abril Sucarrat 2n A

1r premi de poesia

 

MANLLEU

Com un joc de notes musicals

en els seves millors melodies.

Com un concert de música clàssica,

és el cant dels ocells en caminar

pel sender del riu Ter

Així és Manlleu

Com una obra d’art,

en quadre multicolors de bells paisatges,

on es barregen el blanc

de la neu a la muntanya

per l’hivern i els verds,

groguenques fulles de la Tardor,

el color del cel celeste,

la profunditat de la llum del sol

amb els raigs que penetren

al paisatge del riu Ter,

fent de tot això,

la major obra d’art.

Sí, així és Manlleu,

com la calidesa del niu de la meva llar,

com la mirada amable

i la salutació cordial de la gent al passar.

Jorge Watanabe 1rC

Accèssit poesia

 

 

Declaracions amoroses (curioses)

Encara no entenc com he tingut la valentia d’escriure’t aquesta carta. Suposo que és perquè ja no aguanto més. No em puc treure del cap el dia que et vaig sentir cantar en directe Lady Madrid, de Pereza. Pensava que me la dedicaves, que cada vers que sortia de la teva boca era un missatge cap a mi. Però a l’acte vaig veure que no, que hi havia una altra obra que et removia les cordes vocals com si unes papallones hi cobressin vida. Les meves, en canvi, plenes de nòduls impossibles d’eliminar.

En aquests moments la meva vida està en decadència. Constantment em trobo doble bemolls en escales menors. Tan fàcil que seria pujar mig to i sentir-me més estable, però m’és impossible. Em sento tan desorientada com un violoncel tocant en clau de sol, tan buida com una arpa sense cordes i tan sola com una castanyola.

Necessito un director que dirigeixi la meva orquestra perquè a dia d’avui, n’he perdut el compàs. Ajuda’m a no desafinar, sé que fent vibrar el diapasó aconseguirem trobar el to de la nostra melodia. Vull pujar el volum de l’altaveu per cantar-te ben fort que t’estimo.

Gemma Madrid

2n BAT A

M’agradaria ballar amb tu una cançó que ens sapiguéssim tots els passos. Des de la primera nota que et vaig veure vaig somiar amb totes les técniques amb tu. No et sabria dir en quin pas exacte ens vam conèixer. Un plié, un adagio, un arabesque….però el que si sé és que em vaig sentir com un ocell buscant llibertat mentre ballava davant d’un públic que m’aplaudia.

M’agradaria sentir-te i gaudir-te igual que una ballarina buscant el seu punt fix. Desitjeria que trobéssim el nostre equilibri al compàs de la música.

Tant de bo la nostra relació fos com un assaig. Passos mal fets, anar deshora, caure, perdre’s, però que a l’actuació final la música anès als batecs dels nostres cors.

T’estimo, t’estimo com les notes al pentagrama, la lletra a la música, el tutú al mallot, les mitges a la pell, els clips al cabell, les puntes als peus i les llums a l’escenari.

Potser que la nostre relació passi moments de lesió, però junts podem superar els trencanous al ritme de la nostre respiració.

Ballem, ballem fins que la música i llums s’apaguin.

Aina Salagran

2n BAT

Estimada Carleta,

Sé que enviar cartes d’amor és més vell que un Renault Alpine, però si no te l’escric sóc com un cotxe sense motor.

Quan et vaig veure per primer cop, el cor se’m va posat a 10.000 revolucions, mai abans havia tingut aquesta sensació, em sentia com en Marc Marquez al final d’una recta o com en Sebastian Vettel guanyant el quart títol de la Formula 1.

Els primers dies que quedàvem, de tant revolucionat que anava el motor cremava i la Terra contaminava. Has aconseguit que els moments al teu costat estigui més a gust que conduint un Jaguar i quan estem al llit, no sóc jo qui canvia de marxes. En el contrari, quan no és possible quedar amb tu, em sento pitjor que quan em fa una foto un radar a 200 km/h per l’autopista o que quan em fan pagar 50€ de benzina.

En el cas de que vulguis sortir amb mi, passaré de ser un Opel Corsa a un Ferrari, però si em dius que no, quedaré mes enfonsat que en Fernando Alonso a la Nascar.

Simplement dir-te que t’estimo, t’estimo més que la gasolina i que els motor V12.

Carles Gutiérrez

2n Batxillerat B

Pentagrames buits demanen desesperadament que tu els omplis de vida. Silencis de rodona que indiquen la paciència i llarga espera. Tu ets el meu sol. Tu ets el sol capaç de trobar la clau perduda, necessària perquè la melodia comenci a sonar.

El metrònom del meu cor s’accelera quan et veig i les negres es transformen en fuses. I es que donaria la vida per a tu. Perquè t’estimo. Res és el mateix, tot ha canviat des del moment en què et vaig conèixer. El teu enginy, humilitat, simplicitat i gràcia van fer que l’espurna que cremava al meu interior anés in crescendo.

Mil són les notes que em ronden pel cap. Compassos de vida que m’agradaria compartir amb tu com una sonata d’amor, el dolce dels petons més dolces, observar un concert d’estrelles sota la mateix manta, compondre una simfonia inspirada en el somriure dels teus llavis…

Tu fas que les tonalitats menors esdevinguin majors i tu ets l’artista que dibuixa diminuendos a tots els meus problemes. Tu ets la nota de pas entre la tristesa i l’alegria. Tu ets la brodadura que perfecciona la meva obra. Tu ets el la que permet que totes les altres notes estiguin afinades. Tu ets el meu allegro appassionato.

Quan no et tinc a prop, la solitud s’assenta al meu cor tot cantant una trista melodia. Desvetllada, a les nits, surto al balcó per escoltar els harmònics que produeix el vent i, malencòlica, decideixo escoltar la nocturna en Si bemoll de Chopin. Si és la nota que desitjo per poder finalitzar aquesta peça i poder-ne començar una de nova, aquesta, a dues veus.

Laia Casanovas

2n de BAT C

Guanyadors Concurs literari 2018 de Batxillerat

1r Premi Narrativa

REFLEXIONS

Estic estirada. Miro cap al cel. Una llàgrima llisca mandrosament per la meva galta. Avui no hi ha núvols. Veig quatre avions. Cada un dibuixa una línia al cel que tendeix a dissipar-se conforme es va allunyant del meu camp de visió. Les artístiques línies que els quatre avions tracen, acaben convertint-se en un desordre que interfereix en l’harmonia del cel. El primer avió, m’imagino que es dirigeix cap a Barcelona. Va ple a vessar d’estrangers, tots ells ansiosos per veure l’escultura del rèptil colorat d’aquell famós arquitecte català. El segon avió, deu anar cap al Congo on hi ha el valuós coltan. Un dels passatgers anirà a veure la situació d’aquelles persones que passen més temps dins d’una mina que a l’exterior, amb la finalitat de denunciar-ho. El tercer avió viatjarà fins a Lesbos. Una de les persones que està dins l’avió ha decidit arriscar la seva vida per tal de salvar la dels altres. Al quart avió hi ha algú vestit amb una peça de roba de color groc que es dirigeix cap a Suïssa o Brussel·les per tal de trobar un refugi que no se li ha cedit dins el seu propi país.

Estic estirada. Una segona llàgrima llisca mandrosament per la meva galta. Penso en la meva infantesa. Solia estirar-me a la gespa. M’agradava sentir l’herba punxeguda sota el meu cos petit. M’agradava sentir com l’aigua de la piscina municipal m’embolcallava delicadament. M’agradava tenir temps per mirar el sostre sense saber el motiu exacte pel qual ho feia. Potser n’hi podria dir avorriment. De totes maneres, m’agradava tenir estones per avorrir-me. Però el que més m’agradava era la innocència amb la que veia el món. Per què ara és tot tan diferent? Per què havia de canviar?

Estic estirada. Una tercera llàgrima llisca mandrosament per la meva galta. Penso en la gent adulta que m’envolta. Tots ells intenten evadir-se de la realitat utilitzant qualsevol tipus d’excusa: la feina, els fills, fregar el terra de la casa, la crisis, netejar la gàbia de l’hàmster, preparar el dinar… Els adults es deshumanitzen i esdevenen robots. Per què, per un sol segon, no poden deixar les excuses? Un simple moment. Poder passejar descalç per la platja i sentir la sorra entre els dits, respondre seriosament la òbvia pregunta que et planteja el teu fill de quatre anys, riure com si no hi hagués un demà per l’acudit més dolent que s’ha inventat fins ara.

Estic estirada. Una quarta llàgrima llisca mandrosament per la meva galta. Penso en l’accident. En el maleït accident de cotxe que quedarà gravat a la meva memòria. Era un

dia assolellat i anava a veure els flamencs. Sempre m’han agradat aquests animalons. Cada flamenc que observo és únic. En altres paraules, tots són diferents. Sembla ser que cada ploma que cobreix el seu delicat cos hagi estat creada amb la finalitat d’establir una combinació única. No és el mateix combinar vermell, taronja carbassa i rosa pàl·lid que rosa pàl·lid i blanc. Anava amb el pare perquè la mare i la Laura, la meva germana, no van poder venir. Jo mirava per la finestra. El paisatge era bonic. Hi havia petits aiguamolls. La vegetació era monòtona, molts joncs i herba alta. De sobte, vaig perdre la consciència. Vaig recuperar-la dies més tard. Recordo el fluorescent de l’hospital. A les nits, encara sento el plor dolorós de la meva mare. Visualitzo la meva germana amb el rostre pàl·lid. Vaig decidir aixecar-me del llit on m’havien estirat. No vaig poder. No ho entenia. Torno a reviure la por que vaig sentir aquell moment. Em van explicar que el pare havia sortit il·lès. Jo no vaig tenir tanta sort. Em van dir que no podria tornar a caminar. No podria passejar descalça per la platja i sentir la sorra entre els dits, no podria

respondre seriosament a la òbvia pregunta que em plantegés el meu fill de quatre anys

pel simple fet que mai podria ser mare, més ben dit, sempre necessitaria algú al meu costat perquè em cuidés. En aquells moments, pensava que no podria tornar a plorar mai més. Realment creia que havia vessat totes les llàgrimes que tenia el meu organisme. Però avui encara ploro, avui és un mal dia. Sé perfectament que hi ha dies que estic millor i altres semblants al d’avui. Sé que ho acabaré superant. Tot just ha passat un any des de l’accident.

Estic estirada. La mare m’ha estirat. Li he dit que marxés, que quan volgués tornar a casa ja li diria. Una cinquena llàgrima llisca mandrosament per la meva cara. No m’agrada que em parli la gent. Potser a la llarga, aconseguiré que no m’immuti. Aconseguiré no enrabiar-me amb els altres. Aconseguiré que desaparegui el mal humor. No m’agrada que es lamentin per mi. Sé que un cop aquella persona m’hagi visitat, se n’anirà cap a casa, es posarà un xandall i anirà a córrer amb companyia d’algun amic o amiga. Tot és qüestió de temps. El temps avança, la vida continua. Ho vaig perdre tot. Només tenia dos opcions: abandonar o començar de nou. Vaig decidir començar de nou perquè sóc forta. Sé que els que m’envolten no em veuran amb els mateixos ulls, però jo sé que sóc més forta que ells. No m’importen els títols que tenen els altres, no m’importen les brillants qualificacions que tenen els altres, no m’importa la col·lecció de trofeus que tenen a l’habitació els altres, no m’importen les seves matrícules d’honor per estudiar a

les millors universitats…res d’això importa. No ara. Ara entenc què és el que importa i pel que val la pena lluitar. Lluitar per continuar vivint, per continuar avançant, lluitar per superar-se un mateix, lluitar per tal de poder aconseguir un somriure. És difícil. Ploro molt, però encara penso que hi haurà un dia que podré somriure.

Estic estirada, però no per molta estona més. Vesso la meva penúltima llàgrima. Penso que el món no podria ser més paradoxal. Els que tenen cames s’amarguen perquè són massa grosses o primes o curtes o llargues, els que no en tenen matarien per tenir-ne independent de com fossin, els nens volen ser adults, els adults volen ser nens, aquell que ajuda en surt perjudicat, el que no en surt beneficiat. Aquest món està ple d’hipocresia i competitivitat, però jo continuaré fent el meu camí perquè sóc forta. Hi ha persones que m’ajuden a ser forta, totes aquelles que se’m dirigeixen com a persona amb un dificultat afegida i em consideren tan capacitada com ells. Aquelles persones que han decidit ajudar en comptes de molestar.

Estic estirada, però ara marxaré. La meva última llàgrima llisca mandrosament per la meva humida galta. Tanco els ulls. Penso en el somriure que aconseguiré algun dia, ves a saber quan, potser demà. Penso en demà. M’obligo a dir que serà un gran dia, millor que el d’avui. Sé que al final ho aconseguiré, però decideixo guardar algunes llàgrimes pel dia que torni estar trista. Decideixo centrar-me amb l’herba del terra. Intento memoritzar cada racó del meu cos. El cap, el coll, les espatlles, l’esquena, els malucs, les cames, els turmells, els peus, els dits dels peus, els braços, els avantbraços, les mans i els dits de les mans. Intento recordar la sensació de l’herba punxant a la meva esquena i cames.

Em permeto vessar una llàgrima més, però aquesta llàgrima és d’emoció. Després de tot el que he passat, m’emociona pensar que avui pugui estar estirada aquí.

Laia Casanovas

1r de BAT

2n Premi Narrativa

LES ARRELS

Deixeu-me que us expliqui un fet absolutament extraordinari que vaig presenciar una tarda d’hivern quan tornava a casa. Els carrers eren buits, només el fred i la solitud senyorejaven amunt i avall, envoltats del silenci que abriga la nit. El soroll de les meves passes quedava extingit a les soles de les sabates, les quals, amb la lentitud pròpia de qui no té pressa, avançaven tot petonejant-se amb les lloses del terra. Tot d’una, en tombar una cantonada, vaig veure un individu que s’estava palplantat, amb una maleta oberta als peus. Vaig aturar- me a una distància prudent i vaig anar observant com es treia l’americana, després la camisa i, per últim, la samarreta. S’estava quiet, tranquil, lluny del meu esguard. Va ficar la roba que s’havia tret dins la maleta, va treure una part del pijama i es va cobrir el cos. Tot seguit es va posar un batí, se’l va cordar i va encendre una cigarreta.

Durant els tres quarts d’hora que el vaig estar contemplant, no va moure ni un peu, semblava adherit al paviment, i, de fet, qui sap si no ho estava: diuen que hi ha gent que se sent molt arrelada a la seva terra.

Semblava un cos sense vida, sense anima, sostingut per la lleugera brisa que rondava els carrers d’aquella ciutat. Alguna cosa estava a punt de succeir. Sobtadament, el terra va començar a tremolar, i una llum blanca, del cel va caure a la terra, descarregant sobre aquell individu. Vaig poder veure que es

començava a bellugar, i tot d’una, es va treure el batí, i el seu cos es va començar a transformar. Les seves cames es van convertit en arrels, i van anar penetrant lentament terra endins. El seu cos va començar a canviant de color, fins a tenir un aspecte robust, aparentment de tronc d’arbre, i va començar a florir com si de la primavera es tractés. Instantàniament, la llum que baixava del cel i el moviment del terra, es van aturar.

La meva persona, encara no podia assimilar aquell fet que acabava de presenciar. Em vaig quedar fred, quiet. Estava adherit al paviment…

SERGI FEBRER

2n de BAT

3r Premi Narrativa

Una finestra i tota una vida

Amb una tassa a la mà i un regust amarg als llavis, giro el cap fins trobar amb la mirada la finestra de la cuina, la qual dona al jardí interior de la nostra casa de la cantonada. Em quedo una bona estona hipnotitzat observant el meu fill gran. Fa més de quaranta-nou anys ens va sorprendre a la meva dona i a mi quan es va anticipar a la vida, naixent dotze dies abans del que els doctors havien previst. «Comença a caminar tard» recordo que em va dir la meva dona. Li vaig contestar que allò no volia dir res, que potser necessitava el seu temps i que segur que quan comencés a caminar i més tard a córrer, no hi hauria ningú que aconseguís atrapar-lo.

Quatre anys després va arribar la nostra segona filla. Va néixer sana i mai va voler mamar del pit de la seva mare, fet que ens va obligar a comprar-li llet en pols. La nena va créixer i créixer, tant, que ens vam endur un bon ensurt quan amb onze anys sobrepassava un cap sencer a totes les nenes i nens de la classe. Després ens vam tranquil·litzar quan vàrem veure que el creixement desmesurat de la nostra segona filla s’havia acabat abans de fer els dotze anys.

Entre el fill gran i la seva germana es va establir una agradable relació. Un dia el gran va decidir empènyer a la seva germana escales avall, però ella, tan innocent, va decidir perdonar-lo. Ara que ho penso, aquest incident ha sigut segurament el més destacat de la infantesa dels meus dos primers fills.

Al cap de sis anys d’haver nascut la nostra segona filla, va néixer la tercera i última filla que la meva dona i jo hem tingut. Aquesta tercera vegada va ser una nena, a la qual els cabells no li van créixer fins al cap d’uns mesos d’haver nascut. La meva dona em va avisar de l’estrany fet que li succeïa a la nostra filla, però junts vàrem decidir no donar-li importància, doncs amb el tercer fill, tots els pares tendeixen a preocupar-se menys que amb els altres, degut a l’experiència.

La pau i la calma que sempre havien regnat a la casa de la cantonada es van esfumar ràpidament amb l’arribada del tercer nadó. Va decidir passar-se les seves primeres dues-centes nits plorant desconsoladament per algun motiu que mai vàrem arribar a esbrinar. Els seus altres dos germans, igual que la meva dona i jo, no li van retreure les nits sense son que vàrem haver de suportar.

Tot això recordo mirant per la finestra.

Al jardí hi ha el meu fill gran juntament amb tota la resta de la família que l’ajuda amb els preparatius de la seva festa d’aniversari. A les cinc de la tarda del vint d’abril del 1968, el meu primer fill va arribar al món; i avui, cinquanta anys després, els membres de tota la família han acordat reunir-se a la casa de la cantonada on ell es va criar, per fer homenatge al mig segle que avui compleix.

Miro el rellotge i falten deu minuts per les cinc. M’acabo el cafè i sospiro feliç, però amb un cert aire de melancolia, el qual m’ha quedat després de recordar una gran part de la meva vida.

Avui que tothom està de celebració jo he decidit celebrar també alguna cosa. Celebro els meus fills i no me’n penedeixo ni un moment de tota la dedicació que amb ells he gastat. Celebro la meva dona i somric recordant tot l’amor que no he tingut, però que tot i així li he donat. I celebro els meus anys, que a hores d’ara ja són uns quants, però que no pesen gens.

I d’aquesta manera decideixo per voluntat pròpia que ja m’ha arribat l’hora; ja que no hi manera més bonica de morir que amb la certesa de que has acabat la vida amb les coses fetes.

XÈNIA ADAM

1r de BAT

1r Premi Còmic

 

LAIA ANGLADA

2n de BAT

2n Premi Còmic

FADOUA ASSANHAGI

2n de BAT

3r Premi Còmic

ORIOL ANGLADA

2n de BAT

1r Premi Poesia

ELLA ÉS BARCELONA

Ella és cada un dels fanals del Passeig de Gràcia,

és la mirada més innocent que veig, a la llotja del Liceu,

la bossa més cara que passeja per Pedralbes,

és el dolç amb més sucre, de la paradeta de llaminadures de La Boqueria,

i també l’única que vull menjar.

Ella és la que ha tirat la casa per la finestra comprant al Portal de l’Àngel,

també és aquella que té els peus tan esvelts que recorre Les Rambles de dalt a baix,

porta les cames més boniques de tot l’Estadi Olímpic

i té el cabell tant esvalotat perquè ha passat la nit somiant a l’Hotel Vela.

Ella és a cada ronda per la que s’arriba a Barcelona,

és el banyador més atrevit de La Barceloneta,

i tot el les seves aigües porten, i s’emporten.

Ella és tota la vista de Barcelona des de la Torre Mapfre i l’Hotel Arts,

el crit més fort de tot el Palau Sant Jordi,

la bala perduda de la Ciutadella,

és la boca que veig reflectida a cada aparador de La Diagonal,

i l’última pedra que es va descobrir al Born.

Ella és la que s’escapoleix pels estrets carrerons del Barri Gòtic

i és la primera en quedar-se a Plaça Catalunya a donar menjar als coloms,

és aquella a la que sempre li sobra una moneda

per deixar caure en algun barret.

Els seus ulls són cada un dels llums de la Torre Agbar,

els que van fer que em fixés en ella visitant la Sagrada Família

i no en qualsevol de les seves torres.

Ella és el marcador del Camp Nou

i el somriure més gran quan veu guanyar el seu equip,

l’aigua que brota després a Canaletes,

la rosa més vermella del dia del llibre.

És a cada avió que s’enlaira a l’Aeroport del Prat

per parlar a altres de Barcelona

i la que dóna la benvinguda a cada un que aterra en ell.

Era les muralles que van protegir Barcelona fa segles,

i ara és a cada butaca del Teatre Nacional,

crida el manifesta més audaç a les portes del Parlament,

porta amb ella les parets més corbes de la Pedrera de cintura,

i té fama de ser la més agosarada pujant a les atraccions del Tibidabo.

És el cor més salvatge de les Festes de la Mercè,

la glòria de les Glòries,

la via, del tramvia, on va morir Gaudí.

Ella és aquella que puja fins Les Arenes,

només per veure les vistes

i té el petó, que vull robar-li, davant de Colom.

Ella va disparar el canó, que em va encertar el cor, del Castell de Montjuïc,

és qui té els llavis més rosats, amb els que em perdo al Laberint d’Horta,

la que no agafa el metro, perquè prefereix veure Barcelona,

i vam poder creuar mirades a la Plaça Tetuàn,

quan ella baixava de la gran, Gran Vía i jo de Les Corts.

Tu i jo, mai en perpendicular,

com l’Avinguda Paral·lel.

Ella és Barcelona i és fàcil perdre’s recorrent-la,

però sé que si algun dia naufrago,

vull acabar a una de les illes del seu Eixample.

GEMMA VIÑETA

1r de BAT

2n Premi Poesia

LA MÀGIA DEL PAPER

Sempre he envejat els escriptors.

Davant d’un paper són capaços de somiar,

fer créixer una història

o parlar d’amors i valors.

En canvi, quan jo tinc un paper al davant,

em costa trobar les paraules,

no m’arriba la inspiració,

la meva ment queda en blanc.

Em miro el paper fixament,

blanc i buit,

sense cap mena de sentiment.

Intento buscar en el meu interior,

negre i fosc,

però no em ve la inspiració.

En mans d’un escriptor,

com per art de màgia,

es pot transformar en un missatger de l’emoció

per expressar la més gran alegria o la més buida tristor.

Torno a mirar el paper fixament.

És un material sensible i fràgil,

que pot aguantar qualsevol història o pensament,

convertint-se en un suport valent.

Tinc la sensació que em pot guanyar.

Em repta a no deixar-lo amb blanc.

Decideixo explicar la meva lluita,

i ell m’ajuda sense ni tan sols parlar.

MARTA MADRID

1r de BAT

Guanyadors Concurs literari 2018 2n cicle d’ESO

1r Premi Narrativa

ARGUMENTS NO JUSTIFICABLES

En el moment en què les dues anelles de ferro es tanquen al voltant dels meus canells (no us penseu que estic vivint un moment eròtic eh, no té res a veure), m’adono i entenc que tot s’ha acabat. En realitat, ho sabia des de l’instant en què em vaig rendir davant la vida mentre subjectava l’empunyadura del ganivet amb força.

Sé que res tornarà a ser com abans.

Dos agents robustos m’aixequen de la cadira amb brusquedat i  violència (quasi veig a la padrina), m’acompanyen a la sortida del tribunal que m’acaba de jutjar. M’observen amb aversió, repugnància, fàstic. Els seus ulls mostren alguna cosa més, jo desxifro que és odi. Odi. Aquesta paraula no es pot ni comparar amb el sentiment que vaig experimentar i em va portar a destrossar la meva única vida. Però en realitat, no em penedeixo de res, és més, si es donés la ocasió, ho repetiria.

Jo també vaig ser el bo de la història abans de convertir-me en el dolent. És més, si continueu llegint, podreu fins i tot entendre els motius que m’han transformat en el monstre que sóc ara.

Torno a pensar en les últimes paraules pronunciades pel magistrat: “cadena perpètua”. Alliberant un sospir, una  llàgrima desobedient s’escapa rodolant galta avall i és llavors quan un flashback neix i recordo com la mateixa gota havia caigut de manera idèntica infinites vegades.

*Fa 2 anys*

El cor se’m trenca en incomptables trossets. M’ofego amb el meu plor. Sangloto amb un sentiment desolador, dolorós, trist. Les llàgrimes cauen com si fos l’aigua de les cascades del Niàgara. No s’aturen. No recordava haver llagrimejat tant des que vaig ser abandonat pels meus pares.

Davant dels meus inundats i borrosos ulls, resta immòbil i quieta la raó de la meva felicitat: la meva filla. No la reconec. No és ella, no sóc capaç d’acceptar-ho. Està banyada en sang, no reacciona, és morta. No mostra cap mena d’expressió; ni rastre del seu aire orgullós i sofisticat, de la seva mirada segura i confiada. El mar dels seus ulls no és observable. Les seves faccions definides amb el nas recte, la dentadura perfecta i els llavis corbats cap amunt no es poden identificar. Petits fragments de roba estripada l’acompanyen. Decorada de ferides, contusions i hemorràgies.

La meva nena ha estat assassinada després de ser víctima d’una violació.

Juro i prometo que em venjaré del culpable. Faré mans i mànigues per aconseguir-ho.

*Fa un any i mig*

La justícia d’aquest país és estúpida, incoherent i corrupte. L’escòria responsable de la mort de la meva filla paga una fiança i evita el càstig. El dement és part de l’aristocràcia i no és jutjat com hauria de ser-ho. Té massa poder i el jutge no s’atreveix a condemnar-lo. S’alça victoriós, triomfador. Ha aconseguit lliurar-se de la sentència.

La ràbia em consumeix i la paciència se’m va esgotant a poc a poc.

*Fa un any*

Tot empitjora. Sóc acomiadat de la feina i els deutes s’acumulen lentament. La meva dona s’embriaga diàriament. No he vist el seu somrís entremaliat i joiós en els últims dos anys.

Tot és melangia, aflicció, entristiment i sensació de buit.

Arriba l’època en què els arbres fan goig i les plantes floreixen. És el moment en què sóc estafat pel meu germà. Ho perdo tot. Qui hagués dit que encara em quedaven més coses per extraviar. Un imant per les desgràcies, això es el què sóc.

L’Alícia emmalalteix. L’alcohol li ha danyat el fetge i necessita un transplantament immediat. Jo no puc ser el donador, la meva sang no és compatible.

No hi ha paraules en aquest món per explicar com em sento. És llavors quan veig un raig de llum, una petita esperança a la qual adherir-me: apareix un solidari donant de fetge.

Però, un cop més, la vida m’enganya i espera el moment ideal en què pujo als núvols, per tirar-me al terra i despertar-me, fent que la caiguda sigui més forta i violenta; destrossant-me completament. El mateix dia de l’operació, m’arriba l’esgarrifosa notícia que el transplantament ja no serà possible. El fetge ens ha estat arrabassat tot i ser dels primers en la llista de prioritat de l’hospital. Resulta que el fill del director de la clínica ha tingut un accident i ha necessitat l’òrgan.

Això no em pot estar passant a mi. Sento impotència, ràbia, debilitat, esgotament. La meva parella mor dies després en la seva solitària i fúnebre cambra hospitalària.

Vull plorar i cridar però no em surten les llàgrimes. Ja no en tinc.

L’infortuni no s’acaba aquí. Sortint de l’hospital aconsegueixo veure a la llunyania el director de la clínica. Un noi se li acosta i l’abraça, ell li torna el gest d’una forma paternal. És llavors quan li veig la cara. És ell, el violador de la meva filla. El violador ha resultat ser el fill del director i el qui ha rebut l’òrgan que hagués deixat viure a la meva dona.

La ràbia em consumeix i la paciència se m’exhaureix del tot. Concentro tot l’odi possible en ell.

S’ha acabat. S’ha acabat tot. Em torno boig i en sóc conscient. Les adversitats no s’acaben. Estic cansat. Sóc jo contra el món sencer. Ja no em queda res més per perdre; aquest és l’únic pensament que persisteix en la meva ment.

Torno a casa, ho preparo tot: ganivet, guants, passamuntanyes… i em dirigeixo al meu destí. Avui compliria la meva promesa i aconseguiria venjar-me’n. Aguanto el ganivet amb força i tremolor a la vegada.

Vacil·lo, però li clavo. L’enfonso amb una fúria intensa. Un líquid espès vermellós m’esquitxa. Els seus ulls s’obren, intenta pronunciar (sense cap èxit) una frase, però el seu cos cau violentament al terra provocant un so estrepitós. Aquest individu ja no tornarà a respirar mai més.

M’escapo amb una sensació d’adrenalina i aflicció a la vegada. Ja no podia tornar enrere. Res revertiria les meves accions.

*Fa sis mesos*

S’acaba la meva vida de fugida i persecució. M’han atrapat.  Jutges, advocats, fiscals i detectius són amb les úniques persones amb qui interactuaré abans d’anar a presó.

*Tornem al present*

Em netejo ràpidament amb la màniga la llàgrima que m’ha fet recordar tot això i continuo caminant amb un policia a cada banda. M’acompanyen a la cel·la que farà la funció de casa per la resta de la meva existència. El lloc on se suposa que m’haig de penedir del meu pecat, l’indret  on passaré la resta de la meva història “reflexionant” sobre el meu crim.

Estic satisfet del què he fet i no em queixo del resultat. M’ho anticipava i crec que ha valgut la pena. M’he venjat del món i de les miserables circumstàncies que m’ha proporcionat aquesta vida, la qual m’ha posat diferents proves amb l’objectiu de fer-me fort, però jo no les he pogut superar.

…

Aquest pensament no va tardar en esvanir-se i ser substituït per compungiment, tristor, recança i el virtuós desig de llibertat.

*1 any després*

En el meu temps de presoner, he après que hi ha moltes explicacions i raons darrere dels actes d’un criminal. Tot i això, aquests arguments no justifiquen les seves (ni les meves) accions. Matar no és mai la resposta correcta. La meva història no justifica el fet que he acabat amb la vida d’un ésser humà, amb els seus somnis, amb el seu futur i amb la seva llibertat. Llibertat, el valor que ambiciono en aquests moments i que no podré tocar mai més.

IMAN BOUSHAH

4t d’ESO

2n Premi Narrativa

EN UN MOMENT

Quan vam sentir el timbre de les 16:50h aquell divendres a la tarda, semblava com si s’acabés el món. Crits, salts, esveraments i corredisses omplien les escales de l’escola mentre baixàvem per arribar a la porta de sortida. Sabíem el que ens esperava aquell cap de setmana, teníem ganes de tot i més. Vam arribar a la plaça i ens vam assentar al bar de sota les voltes, típic dels divendres a la tarda. Aquell dia, ens va servir per planejar tot el que teníem previst. Parlàvem sobre quin tren agafaríem dissabte al vespre i el més graciós, discutíem sobre quina roba ens posaríem. Et volies posar els pantalons blancs que tant t’agradaven i em demanaves que et deixés el top negre de vellut. Et vaig dir que no, ja que aquella nit tenia ganes de posar-me’l jo. Passaven els segons, els minuts i fins i tot les hores i tu i jo encara seguíem assegudes en aquella taula. Vam sentir el campanar, i ens vam adonar que ja eren les vuit del vespre. Havíem de pujar caminant a casa. Vam pagar molt ràpidament els cafès i vam sortir corrents del bar. Aquell camí me’l sabia de memòria, tot i que de vegades se’m feia massa llarg. Aquell dia tant tu com jo teníem ganes d’arribar a casa per poder parlar amb tranquil·litat amb els nostres pares. Segurament, vas arribar i et vas posar a sopar de seguida, o almenys, això es el que vaig fer jo. No havia acabat ni de sopar, quan vaig sentir vibrar el mòbil i vaig veure que m’estaves trucant. Vaig pensar que erets molt pesada, però et vaig agafar el telèfon. Vas fer un crit d’alegria mentre em deies que el teu pare ens vindria a buscar a les sis del matí. Em vas advertir, com de costum, dient-me que si no m’aguantava dreta a aquella hora tornaria a peu. Ens vam posar a riure totes dues. Crec que vam estar parlant dues hores per telèfon. Que si allò, que si allò altre….. No acabàvem mai. Vam demanar el desig de les 0:00 i per fi, vaig poder dormir.

“Bon dia, princesa!” era el títol de la cançó que tant tu com jo teníem com a alarma del mòbil per despertant-se. Vaig desconnectar el mode avió, i vaig rebre un missatge en el qual em deies que abans d’agafar el tren per anar a la discoteca, volies anar-te a fer fotos en un camp que hi havia per allà a les afores del poble. Em vaig dutxar i mentre ho feia, cantava totes les cançons que sabia que aquella mateixa nit ballaríem plegades. Era d’aquelles sensacions en les quals la única frase que em venia el cap era: quines ganes! Vaig dinar molt ràpidament, vaig agafar la moto i et vaig venir a buscar a davant de la porta de casa teva. Vaig picar el timbre i em vas fer la brometa de sempre. Em demanaves que et digués una contrasenya perquè m’obrissis la porta. Sempre et responia el mateix: obrem ja o me’n vaig. Vas tardar, però em vas acabar obrint. No sé perquè, aquell dia vas anar tant ràpid a canviar-te que no me’n vaig ni adonar. Vam agafar la moto i vam arribar en aquell camp. 40, 50 o fins i tot 60 fotos eren les que et vaig tirar i tenies la cara de dir-me que no te’n agradava cap, però sabies que n’acabaries penjant alguna a la teva compta d’Instagram. Mentre tornàvem a casa per anar-nos a arreglar, estàvem eufòriques. Cridàvem i ballàvem pel carrer. Tothom ens mirava. La gent devia pensar que estàvem boges, però ens era igual. Vam arribar a casa i vam posar la pizza al forn. Mentrestant, vam pujar a dalt. Portaves el teu altaveu i ens vam tancar al lavabo amb la música al màxim. Em sembla que va ser per culpa d’això, que em vas haver de fer la ralla dels ulls tres vegades perquè aquell dia no et sortia. Vam baixar a sopar i després, la meva mare ens va portar fins a l’estació de tren. Ja havia arribat el moment.

Et mirava amb aquella cara de felicitat i tu em responies saltant-me a sobre dient-me: “El que ens espera!”. Ens vam posar a la fila per entrar a la discoteca i totes dues estàvem nervioses. No sabíem perquè, però ho estàvem. Vam travessar la porta, i vam sentir aquella cançó, la nostre cançó. La cantàvem a ple pulmó, ens hi deixàvem la veu. Tu i jo ballàvem com dues gotes d’aigua. Érem insuperables aquella nit. Cançó darrere cançó. Cada vegada que passava un minut, desitjava poder tirar el temps enrere. No volia que s’acabés mai aquella sensació de dir: Que feliç que sóc ara mateix. T’havies posat una alarma al mòbil per no sortir tard. Recordo que em vaig morir de vergonya, perquè et va sonar en un d’aquells moments que tothom estava en silenci esperant la pròxima cançó. Et vaig agafar i vam sortir corrents. Vam anar al guarda-roba i vam sortir de la discoteca. El teu pare ens esperava a davant de la porta. Vam entrar al cotxe i vam haver de dissimular els quatre cubates que ens havíem begut amb les típiques preguntes de sempre. Tot i haver sortit d’allà dins, portàvem la mateixa alegria que sempre. La mateixa fins en aquell moment.

A vegades em pregunto com la vida pot arribar a ser tant injusta. Com la vida et canvia en un segon. Les nostres van canviar per sempre a partir d’aquell moment. Un cotxe en contra direcció se’t va emportar a quilòmetres lluny abans de que pugés dir-te adéu. Algun dia tornaré al teu costat, n’estic segura. Mentrestant, sempre estaràs a dins meu. T’estimo. 

LAIA CASTAÑÉ

4t d’ESO

Accèssit Narrativa

ϔ ÚNICA ϔ

Sóc una flor, una flor atrapada dins un immens camp de flors, una flor que vol seguir creixent, tot i no saber com. Sé que no sóc igual que les altres flors d’aquest prat, una abella em va portar fins aquí, elles són lliures, poden anar on volen i fer el que els doni la gana, jo estic aquí, clavada a terra, m’agradaria conèixer món, ser com les abelles, les papallones, els ocells, inclús el llimac que a hores d’ara habita sota la meva ombra, ell viatja, a poc a poc, tot s’ha de dir, però segur que ha vist més món que jo.

En algun indret d’aquest món, han d’existir més flors com jo, allà em podré sentir segura, integrada, ja no seré la rara. A vegades em ve aquest pensament a la ment, però ara em pregunto, de veritat vull ser com la resta de flors? No és millor ser especial? Diferent? Sóc una flor estranya dins aquest prat, però no és tant dolent, dono color, tots els animalons es fixen en mi, no per ser la rara, sinó per ser peculiar, en un mar de vistes grogues, jo els proporciono satisfacció, emoció, il·lusió, joia, plaer, sóc l’esperança, que els fa creure en un món on les diferències et fan ser especial, i no defectuosa.

Suposo que el que he estat buscant durant tot aquest temps, és ser diferent, estar envoltada de flors de tota mena. Amb el neguit de no trobar ningú com jo, no m’he adonat, de que aquí totes som diferents , n’hi ha de més altes i de més baixes, amb més colors o amb menys, n’hi ha de grosses i de petites, amb pètals i sense, totes son especials. Totes som especials!

BRUNA MAS

4t d’ESO

 

1r Premi Còmic

ERNEST VILÀ

3r d’ESO

1r Premi Poesia

Canvis

Ciutats destrossades,

per les bombes nuclears.

Països amb ganes de ser alliberats,

gent vivint al carrer havent-hi mansions desocupades.

Corrupció, fam i injustícies socials,

només són alguns dels problemes del món actual.

Sembla que perduren en el temps, perquè continuem igual,

ja tornem a ser autèntics neandertals.

Fronteres plenes en busca de llibertat,

països comprometent-se a acollir aquests refugiats.

Ara sembla però que tots passen de llarg,

ja no parlem de refugiats sinó d’aïllats de la societat.

Racisme, bullying i violència de gènere,

què se n’ha fet de la nostra humanitat?

Perquè crec que a tothom vol ser respectat,

i té dret a conservar la seva dignitat.

Fa falta que passin grans desgràcies per actuar?

fem canvis, molts canvis.

Ja va sent hora de deixar de donar ànims,

a ajudar de veritat a solucionar.

LLUC PASQUAL

4t d’ESO

 

2n Premi Poesia

 

LA MÀGIA

A la paraula, a la rosa

en el cel de mitjanit

en el riure d’un petit,

la màgia és a qualsevol cosa

Per què ens captiva

per què ens atrapa

el misteri de la vida,

l’encanteri de la màgia?

Hi ha persones que la tenen

d’on prové, no ho sabem pas

més com un imant ens atrapen,

amb el cor potser ho fan

El Tió ens il·lusiona,

el Nadal és especial

quan l’estel ja ens acarona

sabem que els Reis són Mags

A l’estany la fulla cau

Té ànima? Es demana el gripau

que contempla l’espectacle.

És màgia o miracle?

I captures una imatge

per penjar en un Instagram

No t’adones que és miratge?

Que la màgia és l’instant

 

RAÜL AGUILERA

3r d’ESO

Descrivim amb els cinc sentits

Petits detalls que enamoren

Són les sis de la tarda, el Sol s’està ponent i com sempre, l’ombra enfosquida es projecta just sota l’anunci empolsinat de la vitrina del bar. Només amb el primer pas dins l’establiment, ja s’ha sentit el grunyir de l’antic i conservat parquet marró bru de conjunt amb les parets.

L’enrenou de les màquines de cafè que grinyolen ja s’ha normalitzat dins l’oïda dels clients habituals.

A la taula del fons, com sempre amb el pare i el fill, arriben els dos capuccinos. El contrast de la fredor de les mans amb l’escalfor de la tassa de porcellana és notable en els dos. La inconfusible olor amarga dels gra de cafè amb el petit però distingible gust dolç de la xocolata en pols, és un dels petits detalls que enamoren al pare i al fill de l’acollidor bar.

Carla Silvestre

1r BAT A

La Cristina i la seva mare, també Cristina, entraven a la cafeteria del barri com feien cada divendres a la tarda. Just creuar la porta aquella olor familiar de marro i el xivarri de la vaixella combinada amb els clients habituals els va envair tots els sentits, el cambrer que ja les esperava va senyalar la taula on sempre s’asseien. No va caldre que els demanés què volien prendre, ell ja ho sabia perfectament: dos Cacaolats i dos donuts de xocolata.

Mare i filla es van asseure. Com odiaven el tacte d’aquelles cadires de boga mig desfilades que els punxaven les cames, per fi va arribar el seu berenar i totes dues a la vegada van gaudir de la dolçor i frescor de la seva beguda preferida.

Arlet Vila

1r BAT A

Em dirigeixo a un bar, que ha obert recentment, amb el meu avi que sempre hi vol anar. Obro la porta i l’olor de cafè torrat m’envaeix, però desapareix ràpid i l’olor desagradable del tabac ho tapa tot. Entrem al bar i el primer que veig és la màquina de música d’última generació, sento que l’avi em crida així que vaig on és ell. L’avi, com sempre, comença a explicar les seves historietes sobre la guerra, però jo l’escolto com si fos una ràdio de fons, només penso en la màquina de música i la quantitat de cançons que té. Vaig a la barra per demanar les begudes, el tacte de la barra és impressionant, marbre de molta qualitat, ens arriben les begudes, faig un glop al suc tropical i és excel·lent, ni molt àcid ni molt ensucrat. Tot el bar em transporta a quan la família en tenia un, veig clarament els pares treballant del que més els agradava, llàstima que ja no hi són…

Axel Expósito

1r BAT A