GUANYADORS DE 1r CICLE D’ESO

47685295341_caae0eb516_o

LA NIT QUE HO VA CANVIAR TOT

La Sara sempre havia set una noia peculiar. Tenia una casa preciosa en una enorme ciutat, la riquesa dels seus pares, l’amor de la seva família i popularitat a l’institut. Era una noia envejable en tots els sentits.

Ens coneixíem des de feia molt temps. Recordo que cada dia, quan érem petites, abans d’anar a dormir, parlàvem de tot allò que ens angoixava, que ens preocupava o que simplement necessitàvem explicar, a través dels fràgils vidres que envoltaven les parets que ens separaven.

Era una nit com qualsevol altra. Jo em dutxava, mentre ella escollia el conjunt que volia lluir aquell vespre. A vegades ella es pentinava la seva bonica cabellera rossa, mentre jo em maquillava, altres vegades m’assecava els meus llargs i rinxolats cabells, mentre ella es posava les seves caríssimes sabates.

Vam sortir de casa. Havíem quedat amb la Mariona i l’Alba per anar a sopar i per prendre unes copes al bar de la cantonada. Aquella nit vam decidir tornar d’hora a casa, ja que el dia abans ja havíem sortit amb alguns amics.

Estàvem sopant, quan de sobte, el mòbil de la Sara es va posar a vibrar. Era un missatge del seu avi. Els seus pares eren a l’hospital.

Ella, en llegir aquell breu i angoixant missatge, es va aixecar ràpidament. No sabíem què havia passat, però sense cap més explicació vàrem agafar el cotxe i vàrem anar cap allà.

Vam arribar a l’hospital. L’avi de la Sara la va rebre amb un tendre petó a la galta, buscant la manera d’explicar-li tot allò que havia passat.

Els seus pares havien tingut un accident. Un cotxe en contra direcció havia xocat frontalment amb ells.

Aquella notícia ens va deixar paralitzades. La vaig abraçar fortament. Ella sempre ho havia tingut tot, i jo estava segura que aquell fet l’ensorraria.

Passaven les hores i encara no teníem cap notícia. Agafades de la mà, esperàvem ansiosament informacions del metge. Sabia que dins del cap de la Sara rondaven pensaments destructius, culpant-se de no haver valorat prou el que tenia, davant la por de perdre a les dues persones que li havien donat la vida.

“Tot anirà bé”, li xiuxiuejava a cau d’orella.

Eren cap a les tres de la matinada. El metge, amb la mirada baixa, es va acostar cap a nosaltres. Ens va dir que ho havien intentat tot, però que el xoc va ser tan fort, que va ser impossible salvar-los.

Era inevitable retenir les llàgrimes. Era inevitable preguntar-se per què havia hagut de passar-li a ella i no a un altre. La fúria, el dol i la negació es manifestaven com grans tempestes, que en el cas de la Sara, serien eternes.

Sempre havia sentit parlar de la droga, però mai ho havia viscut de tan a prop. Aquelles últimes setmanes, la Sara s’havia endinsat en mons sense sortida, sense saber tot el que comportava. La pèrdua dels pares és un fet que no s’oblida, que et marca de per vida. Havia viscut moments molt difícils, que l’havien arrossegat a una addicció a l’alcohol i a la marihuana.

Amb el pas del temps va començar una nova etapa de la seva vida, allunyada dels mals que l’envoltaven. Va poder vèncer una de les pitjors pèrdues, i tot i que la seva vida va fer un gir de tres-cents seixanta graus, ella va tornar a somriure.

Judit Castañé

2n C

1r Premi, narració

L’ÀNIMA ESGOTADA

Era una nit fosca, era una nit d’un dimarts de gener. Plovia i feia fred, però jo no duia ni paraigua ni abric. Havia sortit ràpidament de l’oficina. Tenia moltes ganes de marxar d’aquelles quatre parets, que m’ofegaven, i no tenia cap interès a tornar a casa, que últimament em semblava un infern. Ho tenia decidit: avui seria el dia. Ja no hi havia cap excusa per fer un pas enrere: només es tractava de tancar els ulls, de respirar fondo i de saltar al buit. El metro s’encarregaria de fer la resta.

La parada de Rocafort era la que tenia més a prop. No podria arribar a comptar les vegades que havia passejat per allà. Vestida i pentinada com per anar a un casament, quan hi havia algun tracte important per tancar a la feina. Escabellada i menjant un grapat de galetes i un cafè de màquina, quan el despertador —o la meva son— m’havia fet una mala passada. Parlant per telèfon, quan la meva mare em trucava per saber si baixaria al poble el cap de setmana. Llegint un llibre, per tenir un moment de relax. Plorant desconsoladament quan no em podia desfogar del que tenia a dins meu.

En aquestes últimes setmanes —ho havia d’admetre— hi havia molts dies en què les llàgrimes eren les meves úniques companyes de viatge. Al principi em feia cosa que la gent em veiés, perquè sempre és incòmode per als uns i per als altres conviure amb els sentiments tristos, però m’hi havia acabat acostumant. I crec que ells també. I és que ja no em miraven preocupats, ni em demanaven si anava tot bé, ni em tocaven lleugerament com per donar-me ànims. La desolació s’havia anat apoderant, de mica en mica, de tot: d’ells i de mi.

Per això no temia el que estava a punt de fer… A vegades m’hagués agradat que les coses poguessin ser més fàcils: sense justificacions, sense explicacions, sense remordiments. Simplement volant i que essent lliures.

En començar a baixar les escales que m’havien de dur al meu treball, em vaig creuar amb una dona amb una expressió estranya. Jo no tenia cap interès a conversar-hi, però ella, en veure’m, es va acostar cap a mi.

—Ai, maca, avui el metro està estrany…

—Què vol dir?

—Que no hi ha ni una ànima! En els meus vuitanta-dos anys de vida encara no ho havia vist mai això…

El que a ella li resultava estrany, a mi em donava una sensació de tranquil·litat.

I de sobte, hi havia una trentena de persones o més, que caminaven sense rumb Duien la roba esparracada, estaven mal ferits i tenien una mirada que deixava sense alè.

—Tu també els pots veure?

Era la veu d’un conductor de metro, que m’entrava per les orelles i se m’escampava per a tot el cos. Li vaig contestar amb un gest que volia ser un sí, perquè no em sortia cap paraula

—M’ho he imaginat… Només hi ha dos tipus de persones que poden fer-ho: els que treballem aquí, perquè hi convivim cada dia, i els que volen acabar igual que ells.

—Vol dir que…

—Sí, tots van decidir suïcidar-se aquí. Però ja veus que no han aconseguit la llibertat que tant volien aconseguir, perquè continuen a Rocafort, a dins dels seus cossos i amb la mateixa pena que tenien abans.

Em va entrar un calfred i sense ni acomiadar-me del conductor, vaig córrer per les escales fins que la pluja i el fred es van apoderar de mi. Era hora de tornar a casa. Ho desitjava amb tota la meva ànima.

Aya Afkir

2n B ( 2n Premi)

EL TER

Les altes muntanyes em van veure néixer,

sóc fill de la pluja i la neu

saltant per planes i valls vaig créixer,

sóc feliç passant per Manlleu

Les fonts i rius m’alimenten,

els peixos em fan pessigolles,

ocells petits i grans em canten

quan els nens els tiren molles

Viatjo per boscos i pobles

buscant un únic destí, el mar

hi penso a totes hores

ja estic a punt d’arribar

Ja oloro l’aigua salada

final del meu llarg camí

al mar li faré una abraçada

al meu viatge posaré fi.

Abril Sucarrat 2n A

1r premi de poesia

 

MANLLEU

Com un joc de notes musicals

en els seves millors melodies.

Com un concert de música clàssica,

és el cant dels ocells en caminar

pel sender del riu Ter

Així és Manlleu

Com una obra d’art,

en quadre multicolors de bells paisatges,

on es barregen el blanc

de la neu a la muntanya

per l’hivern i els verds,

groguenques fulles de la Tardor,

el color del cel celeste,

la profunditat de la llum del sol

amb els raigs que penetren

al paisatge del riu Ter,

fent de tot això,

la major obra d’art.

Sí, així és Manlleu,

com la calidesa del niu de la meva llar,

com la mirada amable

i la salutació cordial de la gent al passar.

Jorge Watanabe 1rC

Accèssit poesia

 

 

Anuncis

Resultat d'imatges de cantar

Encara no entenc com he tingut la valentia d’escriure’t aquesta carta. Suposo que és perquè ja no aguanto més. No em puc treure del cap el dia que et vaig sentir cantar en directe Lady Madrid, de Pereza. Pensava que me la dedicaves, que cada vers que sortia de la teva boca era un missatge cap a mi. Però a l’acte vaig veure que no, que hi havia una altra obra que et removia les cordes vocals com si unes papallones hi cobressin vida. Les meves, en canvi, plenes de nòduls impossibles d’eliminar.

En aquests moments la meva vida està en decadència. Constantment em trobo doble bemolls en escales menors. Tan fàcil que seria pujar mig to i sentir-me més estable, però m’és impossible. Em sento tan desorientada com un violoncel tocant en clau de sol, tan buida com una arpa sense cordes i tan sola com una castanyola.

Necessito un director que dirigeixi la meva orquestra perquè a dia d’avui, n’he perdut el compàs. Ajuda’m a no desafinar, sé que fent vibrar el diapasó aconseguirem trobar el to de la nostra melodia. Vull pujar el volum de l’altaveu per cantar-te ben fort que t’estimo.

Gemma Madrid

2n BAT A

Resultat d'imatges de ballarina

M’agradaria ballar amb tu una cançó que ens sapiguéssim tots els passos. Des de la primera nota que et vaig veure vaig somiar amb totes les técniques amb tu. No et sabria dir en quin pas exacte ens vam conèixer. Un plié, un adagio, un arabesque….però el que si sé és que em vaig sentir com un ocell buscant llibertat mentre ballava davant d’un públic que m’aplaudia.

M’agradaria sentir-te i gaudir-te igual que una ballarina buscant el seu punt fix. Desitjeria que trobéssim el nostre equilibri al compàs de la música.

Tant de bo la nostra relació fos com un assaig. Passos mal fets, anar deshora, caure, perdre’s, però que a l’actuació final la música anès als batecs dels nostres cors.

T’estimo, t’estimo com les notes al pentagrama, la lletra a la música, el tutú al mallot, les mitges a la pell, els clips al cabell, les puntes als peus i les llums a l’escenari.

Potser que la nostre relació passi moments de lesió, però junts podem superar els trencanous al ritme de la nostre respiració.

Ballem, ballem fins que la música i llums s’apaguin.

Aina Salagran

2n BAT

Estimada Carleta,

Sé que enviar cartes d’amor és més vell que un Renault Alpine, però si no te l’escric sóc com un cotxe sense motor.

Quan et vaig veure per primer cop, el cor se’m va posat a 10.000 revolucions, mai abans havia tingut aquesta sensació, em sentia com en Marc Marquez al final d’una recta o com en Sebastian Vettel guanyant el quart títol de la Formula 1.

Els primers dies que quedàvem, de tant revolucionat que anava el motor cremava i la Terra contaminava. Has aconseguit que els moments al teu costat estigui més a gust que conduint un Jaguar i quan estem al llit, no sóc jo qui canvia de marxes. En el contrari, quan no és possible quedar amb tu, em sento pitjor que quan em fa una foto un radar a 200 km/h per l’autopista o que quan em fan pagar 50€ de benzina.

En el cas de que vulguis sortir amb mi, passaré de ser un Opel Corsa a un Ferrari, però si em dius que no, quedaré mes enfonsat que en Fernando Alonso a la Nascar.

Simplement dir-te que t’estimo, t’estimo més que la gasolina i que els motor V12.

Carles Gutiérrez

2n Batxillerat B

Pentagrames buits demanen desesperadament que tu els omplis de vida. Silencis de rodona que indiquen la paciència i llarga espera. Tu ets el meu sol. Tu ets el sol capaç de trobar la clau perduda, necessària perquè la melodia comenci a sonar.

El metrònom del meu cor s’accelera quan et veig i les negres es transformen en fuses. I es que donaria la vida per a tu. Perquè t’estimo. Res és el mateix, tot ha canviat des del moment en què et vaig conèixer. El teu enginy, humilitat, simplicitat i gràcia van fer que l’espurna que cremava al meu interior anés in crescendo.

Mil són les notes que em ronden pel cap. Compassos de vida que m’agradaria compartir amb tu com una sonata d’amor, el dolce dels petons més dolces, observar un concert d’estrelles sota la mateix manta, compondre una simfonia inspirada en el somriure dels teus llavis…

Tu fas que les tonalitats menors esdevinguin majors i tu ets l’artista que dibuixa diminuendos a tots els meus problemes. Tu ets la nota de pas entre la tristesa i l’alegria. Tu ets la brodadura que perfecciona la meva obra. Tu ets el la que permet que totes les altres notes estiguin afinades. Tu ets el meu allegro appassionato.

Quan no et tinc a prop, la solitud s’assenta al meu cor tot cantant una trista melodia. Desvetllada, a les nits, surto al balcó per escoltar els harmònics que produeix el vent i, malencòlica, decideixo escoltar la nocturna en Si bemoll de Chopin. Si és la nota que desitjo per poder finalitzar aquesta peça i poder-ne començar una de nova, aquesta, a dues veus.

Laia Casanovas

2n de BAT C

IMG-20180423-WA0028.jpg

1r Premi Narrativa

REFLEXIONS

Estic estirada. Miro cap al cel. Una llàgrima llisca mandrosament per la meva galta. Avui no hi ha núvols. Veig quatre avions. Cada un dibuixa una línia al cel que tendeix a dissipar-se conforme es va allunyant del meu camp de visió. Les artístiques línies que els quatre avions tracen, acaben convertint-se en un desordre que interfereix en l’harmonia del cel. El primer avió, m’imagino que es dirigeix cap a Barcelona. Va ple a vessar d’estrangers, tots ells ansiosos per veure l’escultura del rèptil colorat d’aquell famós arquitecte català. El segon avió, deu anar cap al Congo on hi ha el valuós coltan. Un dels passatgers anirà a veure la situació d’aquelles persones que passen més temps dins d’una mina que a l’exterior, amb la finalitat de denunciar-ho. El tercer avió viatjarà fins a Lesbos. Una de les persones que està dins l’avió ha decidit arriscar la seva vida per tal de salvar la dels altres. Al quart avió hi ha algú vestit amb una peça de roba de color groc que es dirigeix cap a Suïssa o Brussel·les per tal de trobar un refugi que no se li ha cedit dins el seu propi país.

Estic estirada. Una segona llàgrima llisca mandrosament per la meva galta. Penso en la meva infantesa. Solia estirar-me a la gespa. M’agradava sentir l’herba punxeguda sota el meu cos petit. M’agradava sentir com l’aigua de la piscina municipal m’embolcallava delicadament. M’agradava tenir temps per mirar el sostre sense saber el motiu exacte pel qual ho feia. Potser n’hi podria dir avorriment. De totes maneres, m’agradava tenir estones per avorrir-me. Però el que més m’agradava era la innocència amb la que veia el món. Per què ara és tot tan diferent? Per què havia de canviar?

Estic estirada. Una tercera llàgrima llisca mandrosament per la meva galta. Penso en la gent adulta que m’envolta. Tots ells intenten evadir-se de la realitat utilitzant qualsevol tipus d’excusa: la feina, els fills, fregar el terra de la casa, la crisis, netejar la gàbia de l’hàmster, preparar el dinar… Els adults es deshumanitzen i esdevenen robots. Per què, per un sol segon, no poden deixar les excuses? Un simple moment. Poder passejar descalç per la platja i sentir la sorra entre els dits, respondre seriosament la òbvia pregunta que et planteja el teu fill de quatre anys, riure com si no hi hagués un demà per l’acudit més dolent que s’ha inventat fins ara.

Estic estirada. Una quarta llàgrima llisca mandrosament per la meva galta. Penso en l’accident. En el maleït accident de cotxe que quedarà gravat a la meva memòria. Era un

dia assolellat i anava a veure els flamencs. Sempre m’han agradat aquests animalons. Cada flamenc que observo és únic. En altres paraules, tots són diferents. Sembla ser que cada ploma que cobreix el seu delicat cos hagi estat creada amb la finalitat d’establir una combinació única. No és el mateix combinar vermell, taronja carbassa i rosa pàl·lid que rosa pàl·lid i blanc. Anava amb el pare perquè la mare i la Laura, la meva germana, no van poder venir. Jo mirava per la finestra. El paisatge era bonic. Hi havia petits aiguamolls. La vegetació era monòtona, molts joncs i herba alta. De sobte, vaig perdre la consciència. Vaig recuperar-la dies més tard. Recordo el fluorescent de l’hospital. A les nits, encara sento el plor dolorós de la meva mare. Visualitzo la meva germana amb el rostre pàl·lid. Vaig decidir aixecar-me del llit on m’havien estirat. No vaig poder. No ho entenia. Torno a reviure la por que vaig sentir aquell moment. Em van explicar que el pare havia sortit il·lès. Jo no vaig tenir tanta sort. Em van dir que no podria tornar a caminar. No podria passejar descalça per la platja i sentir la sorra entre els dits, no podria

respondre seriosament a la òbvia pregunta que em plantegés el meu fill de quatre anys

pel simple fet que mai podria ser mare, més ben dit, sempre necessitaria algú al meu costat perquè em cuidés. En aquells moments, pensava que no podria tornar a plorar mai més. Realment creia que havia vessat totes les llàgrimes que tenia el meu organisme. Però avui encara ploro, avui és un mal dia. Sé perfectament que hi ha dies que estic millor i altres semblants al d’avui. Sé que ho acabaré superant. Tot just ha passat un any des de l’accident.

Estic estirada. La mare m’ha estirat. Li he dit que marxés, que quan volgués tornar a casa ja li diria. Una cinquena llàgrima llisca mandrosament per la meva cara. No m’agrada que em parli la gent. Potser a la llarga, aconseguiré que no m’immuti. Aconseguiré no enrabiar-me amb els altres. Aconseguiré que desaparegui el mal humor. No m’agrada que es lamentin per mi. Sé que un cop aquella persona m’hagi visitat, se n’anirà cap a casa, es posarà un xandall i anirà a córrer amb companyia d’algun amic o amiga. Tot és qüestió de temps. El temps avança, la vida continua. Ho vaig perdre tot. Només tenia dos opcions: abandonar o començar de nou. Vaig decidir començar de nou perquè sóc forta. Sé que els que m’envolten no em veuran amb els mateixos ulls, però jo sé que sóc més forta que ells. No m’importen els títols que tenen els altres, no m’importen les brillants qualificacions que tenen els altres, no m’importa la col·lecció de trofeus que tenen a l’habitació els altres, no m’importen les seves matrícules d’honor per estudiar a

les millors universitats…res d’això importa. No ara. Ara entenc què és el que importa i pel que val la pena lluitar. Lluitar per continuar vivint, per continuar avançant, lluitar per superar-se un mateix, lluitar per tal de poder aconseguir un somriure. És difícil. Ploro molt, però encara penso que hi haurà un dia que podré somriure.

Estic estirada, però no per molta estona més. Vesso la meva penúltima llàgrima. Penso que el món no podria ser més paradoxal. Els que tenen cames s’amarguen perquè són massa grosses o primes o curtes o llargues, els que no en tenen matarien per tenir-ne independent de com fossin, els nens volen ser adults, els adults volen ser nens, aquell que ajuda en surt perjudicat, el que no en surt beneficiat. Aquest món està ple d’hipocresia i competitivitat, però jo continuaré fent el meu camí perquè sóc forta. Hi ha persones que m’ajuden a ser forta, totes aquelles que se’m dirigeixen com a persona amb un dificultat afegida i em consideren tan capacitada com ells. Aquelles persones que han decidit ajudar en comptes de molestar.

Estic estirada, però ara marxaré. La meva última llàgrima llisca mandrosament per la meva humida galta. Tanco els ulls. Penso en el somriure que aconseguiré algun dia, ves a saber quan, potser demà. Penso en demà. M’obligo a dir que serà un gran dia, millor que el d’avui. Sé que al final ho aconseguiré, però decideixo guardar algunes llàgrimes pel dia que torni estar trista. Decideixo centrar-me amb l’herba del terra. Intento memoritzar cada racó del meu cos. El cap, el coll, les espatlles, l’esquena, els malucs, les cames, els turmells, els peus, els dits dels peus, els braços, els avantbraços, les mans i els dits de les mans. Intento recordar la sensació de l’herba punxant a la meva esquena i cames.

Em permeto vessar una llàgrima més, però aquesta llàgrima és d’emoció. Després de tot el que he passat, m’emociona pensar que avui pugui estar estirada aquí.

Laia Casanovas

1r de BAT

2n Premi Narrativa

LES ARRELS

Deixeu-me que us expliqui un fet absolutament extraordinari que vaig presenciar una tarda d’hivern quan tornava a casa. Els carrers eren buits, només el fred i la solitud senyorejaven amunt i avall, envoltats del silenci que abriga la nit. El soroll de les meves passes quedava extingit a les soles de les sabates, les quals, amb la lentitud pròpia de qui no té pressa, avançaven tot petonejant-se amb les lloses del terra. Tot d’una, en tombar una cantonada, vaig veure un individu que s’estava palplantat, amb una maleta oberta als peus. Vaig aturar- me a una distància prudent i vaig anar observant com es treia l’americana, després la camisa i, per últim, la samarreta. S’estava quiet, tranquil, lluny del meu esguard. Va ficar la roba que s’havia tret dins la maleta, va treure una part del pijama i es va cobrir el cos. Tot seguit es va posar un batí, se’l va cordar i va encendre una cigarreta.

Durant els tres quarts d’hora que el vaig estar contemplant, no va moure ni un peu, semblava adherit al paviment, i, de fet, qui sap si no ho estava: diuen que hi ha gent que se sent molt arrelada a la seva terra.

Semblava un cos sense vida, sense anima, sostingut per la lleugera brisa que rondava els carrers d’aquella ciutat. Alguna cosa estava a punt de succeir. Sobtadament, el terra va començar a tremolar, i una llum blanca, del cel va caure a la terra, descarregant sobre aquell individu. Vaig poder veure que es

començava a bellugar, i tot d’una, es va treure el batí, i el seu cos es va començar a transformar. Les seves cames es van convertit en arrels, i van anar penetrant lentament terra endins. El seu cos va començar a canviant de color, fins a tenir un aspecte robust, aparentment de tronc d’arbre, i va començar a florir com si de la primavera es tractés. Instantàniament, la llum que baixava del cel i el moviment del terra, es van aturar.

La meva persona, encara no podia assimilar aquell fet que acabava de presenciar. Em vaig quedar fred, quiet. Estava adherit al paviment…

SERGI FEBRER

2n de BAT

3r Premi Narrativa

Una finestra i tota una vida

Amb una tassa a la mà i un regust amarg als llavis, giro el cap fins trobar amb la mirada la finestra de la cuina, la qual dona al jardí interior de la nostra casa de la cantonada. Em quedo una bona estona hipnotitzat observant el meu fill gran. Fa més de quaranta-nou anys ens va sorprendre a la meva dona i a mi quan es va anticipar a la vida, naixent dotze dies abans del que els doctors havien previst. «Comença a caminar tard» recordo que em va dir la meva dona. Li vaig contestar que allò no volia dir res, que potser necessitava el seu temps i que segur que quan comencés a caminar i més tard a córrer, no hi hauria ningú que aconseguís atrapar-lo.

Quatre anys després va arribar la nostra segona filla. Va néixer sana i mai va voler mamar del pit de la seva mare, fet que ens va obligar a comprar-li llet en pols. La nena va créixer i créixer, tant, que ens vam endur un bon ensurt quan amb onze anys sobrepassava un cap sencer a totes les nenes i nens de la classe. Després ens vam tranquil·litzar quan vàrem veure que el creixement desmesurat de la nostra segona filla s’havia acabat abans de fer els dotze anys.

Entre el fill gran i la seva germana es va establir una agradable relació. Un dia el gran va decidir empènyer a la seva germana escales avall, però ella, tan innocent, va decidir perdonar-lo. Ara que ho penso, aquest incident ha sigut segurament el més destacat de la infantesa dels meus dos primers fills.

Al cap de sis anys d’haver nascut la nostra segona filla, va néixer la tercera i última filla que la meva dona i jo hem tingut. Aquesta tercera vegada va ser una nena, a la qual els cabells no li van créixer fins al cap d’uns mesos d’haver nascut. La meva dona em va avisar de l’estrany fet que li succeïa a la nostra filla, però junts vàrem decidir no donar-li importància, doncs amb el tercer fill, tots els pares tendeixen a preocupar-se menys que amb els altres, degut a l’experiència.

La pau i la calma que sempre havien regnat a la casa de la cantonada es van esfumar ràpidament amb l’arribada del tercer nadó. Va decidir passar-se les seves primeres dues-centes nits plorant desconsoladament per algun motiu que mai vàrem arribar a esbrinar. Els seus altres dos germans, igual que la meva dona i jo, no li van retreure les nits sense son que vàrem haver de suportar.

Tot això recordo mirant per la finestra.

Al jardí hi ha el meu fill gran juntament amb tota la resta de la família que l’ajuda amb els preparatius de la seva festa d’aniversari. A les cinc de la tarda del vint d’abril del 1968, el meu primer fill va arribar al món; i avui, cinquanta anys després, els membres de tota la família han acordat reunir-se a la casa de la cantonada on ell es va criar, per fer homenatge al mig segle que avui compleix.

Miro el rellotge i falten deu minuts per les cinc. M’acabo el cafè i sospiro feliç, però amb un cert aire de melancolia, el qual m’ha quedat després de recordar una gran part de la meva vida.

Avui que tothom està de celebració jo he decidit celebrar també alguna cosa. Celebro els meus fills i no me’n penedeixo ni un moment de tota la dedicació que amb ells he gastat. Celebro la meva dona i somric recordant tot l’amor que no he tingut, però que tot i així li he donat. I celebro els meus anys, que a hores d’ara ja són uns quants, però que no pesen gens.

I d’aquesta manera decideixo per voluntat pròpia que ja m’ha arribat l’hora; ja que no hi manera més bonica de morir que amb la certesa de que has acabat la vida amb les coses fetes.

XÈNIA ADAM

1r de BAT

1r Premi Còmic

 

2018 1r premi còmic Laia Anglada

LAIA ANGLADA

2n de BAT

2n Premi Còmic

2018 2npremi comic Fadoua Assanhagi

FADOUA ASSANHAGI

2n de BAT

3r Premi Còmic

2018 3rpremicomic oriol Anglada

ORIOL ANGLADA

2n de BAT

1r Premi Poesia

ELLA ÉS BARCELONA

Ella és cada un dels fanals del Passeig de Gràcia,

és la mirada més innocent que veig, a la llotja del Liceu,

la bossa més cara que passeja per Pedralbes,

és el dolç amb més sucre, de la paradeta de llaminadures de La Boqueria,

i també l’única que vull menjar.

Ella és la que ha tirat la casa per la finestra comprant al Portal de l’Àngel,

també és aquella que té els peus tan esvelts que recorre Les Rambles de dalt a baix,

porta les cames més boniques de tot l’Estadi Olímpic

i té el cabell tant esvalotat perquè ha passat la nit somiant a l’Hotel Vela.

Ella és a cada ronda per la que s’arriba a Barcelona,

és el banyador més atrevit de La Barceloneta,

i tot el les seves aigües porten, i s’emporten.

Ella és tota la vista de Barcelona des de la Torre Mapfre i l’Hotel Arts,

el crit més fort de tot el Palau Sant Jordi,

la bala perduda de la Ciutadella,

és la boca que veig reflectida a cada aparador de La Diagonal,

i l’última pedra que es va descobrir al Born.

Ella és la que s’escapoleix pels estrets carrerons del Barri Gòtic

i és la primera en quedar-se a Plaça Catalunya a donar menjar als coloms,

és aquella a la que sempre li sobra una moneda

per deixar caure en algun barret.

Els seus ulls són cada un dels llums de la Torre Agbar,

els que van fer que em fixés en ella visitant la Sagrada Família

i no en qualsevol de les seves torres.

Ella és el marcador del Camp Nou

i el somriure més gran quan veu guanyar el seu equip,

l’aigua que brota després a Canaletes,

la rosa més vermella del dia del llibre.

És a cada avió que s’enlaira a l’Aeroport del Prat

per parlar a altres de Barcelona

i la que dóna la benvinguda a cada un que aterra en ell.

Era les muralles que van protegir Barcelona fa segles,

i ara és a cada butaca del Teatre Nacional,

crida el manifesta més audaç a les portes del Parlament,

porta amb ella les parets més corbes de la Pedrera de cintura,

i té fama de ser la més agosarada pujant a les atraccions del Tibidabo.

És el cor més salvatge de les Festes de la Mercè,

la glòria de les Glòries,

la via, del tramvia, on va morir Gaudí.

Ella és aquella que puja fins Les Arenes,

només per veure les vistes

i té el petó, que vull robar-li, davant de Colom.

Ella va disparar el canó, que em va encertar el cor, del Castell de Montjuïc,

és qui té els llavis més rosats, amb els que em perdo al Laberint d’Horta,

la que no agafa el metro, perquè prefereix veure Barcelona,

i vam poder creuar mirades a la Plaça Tetuàn,

quan ella baixava de la gran, Gran Vía i jo de Les Corts.

Tu i jo, mai en perpendicular,

com l’Avinguda Paral·lel.

Ella és Barcelona i és fàcil perdre’s recorrent-la,

però sé que si algun dia naufrago,

vull acabar a una de les illes del seu Eixample.

GEMMA VIÑETA

1r de BAT

2n Premi Poesia

LA MÀGIA DEL PAPER

Sempre he envejat els escriptors.

Davant d’un paper són capaços de somiar,

fer créixer una història

o parlar d’amors i valors.

En canvi, quan jo tinc un paper al davant,

em costa trobar les paraules,

no m’arriba la inspiració,

la meva ment queda en blanc.

Em miro el paper fixament,

blanc i buit,

sense cap mena de sentiment.

Intento buscar en el meu interior,

negre i fosc,

però no em ve la inspiració.

En mans d’un escriptor,

com per art de màgia,

es pot transformar en un missatger de l’emoció

per expressar la més gran alegria o la més buida tristor.

Torno a mirar el paper fixament.

És un material sensible i fràgil,

que pot aguantar qualsevol història o pensament,

convertint-se en un suport valent.

Tinc la sensació que em pot guanyar.

Em repta a no deixar-lo amb blanc.

Decideixo explicar la meva lluita,

i ell m’ajuda sense ni tan sols parlar.

MARTA MADRID

1r de BAT

Certamen literari 2n cicle ESO x

1r Premi Narrativa

ARGUMENTS NO JUSTIFICABLES

En el moment en què les dues anelles de ferro es tanquen al voltant dels meus canells (no us penseu que estic vivint un moment eròtic eh, no té res a veure), m’adono i entenc que tot s’ha acabat. En realitat, ho sabia des de l’instant en què em vaig rendir davant la vida mentre subjectava l’empunyadura del ganivet amb força.

Sé que res tornarà a ser com abans.

Dos agents robustos m’aixequen de la cadira amb brusquedat i  violència (quasi veig a la padrina), m’acompanyen a la sortida del tribunal que m’acaba de jutjar. M’observen amb aversió, repugnància, fàstic. Els seus ulls mostren alguna cosa més, jo desxifro que és odi. Odi. Aquesta paraula no es pot ni comparar amb el sentiment que vaig experimentar i em va portar a destrossar la meva única vida. Però en realitat, no em penedeixo de res, és més, si es donés la ocasió, ho repetiria.

Jo també vaig ser el bo de la història abans de convertir-me en el dolent. És més, si continueu llegint, podreu fins i tot entendre els motius que m’han transformat en el monstre que sóc ara.

Torno a pensar en les últimes paraules pronunciades pel magistrat: “cadena perpètua”. Alliberant un sospir, una  llàgrima desobedient s’escapa rodolant galta avall i és llavors quan un flashback neix i recordo com la mateixa gota havia caigut de manera idèntica infinites vegades.

*Fa 2 anys*

El cor se’m trenca en incomptables trossets. M’ofego amb el meu plor. Sangloto amb un sentiment desolador, dolorós, trist. Les llàgrimes cauen com si fos l’aigua de les cascades del Niàgara. No s’aturen. No recordava haver llagrimejat tant des que vaig ser abandonat pels meus pares.

Davant dels meus inundats i borrosos ulls, resta immòbil i quieta la raó de la meva felicitat: la meva filla. No la reconec. No és ella, no sóc capaç d’acceptar-ho. Està banyada en sang, no reacciona, és morta. No mostra cap mena d’expressió; ni rastre del seu aire orgullós i sofisticat, de la seva mirada segura i confiada. El mar dels seus ulls no és observable. Les seves faccions definides amb el nas recte, la dentadura perfecta i els llavis corbats cap amunt no es poden identificar. Petits fragments de roba estripada l’acompanyen. Decorada de ferides, contusions i hemorràgies.

La meva nena ha estat assassinada després de ser víctima d’una violació.

Juro i prometo que em venjaré del culpable. Faré mans i mànigues per aconseguir-ho.

*Fa un any i mig*

La justícia d’aquest país és estúpida, incoherent i corrupte. L’escòria responsable de la mort de la meva filla paga una fiança i evita el càstig. El dement és part de l’aristocràcia i no és jutjat com hauria de ser-ho. Té massa poder i el jutge no s’atreveix a condemnar-lo. S’alça victoriós, triomfador. Ha aconseguit lliurar-se de la sentència.

La ràbia em consumeix i la paciència se’m va esgotant a poc a poc.

*Fa un any*

Tot empitjora. Sóc acomiadat de la feina i els deutes s’acumulen lentament. La meva dona s’embriaga diàriament. No he vist el seu somrís entremaliat i joiós en els últims dos anys.

Tot és melangia, aflicció, entristiment i sensació de buit.

Arriba l’època en què els arbres fan goig i les plantes floreixen. És el moment en què sóc estafat pel meu germà. Ho perdo tot. Qui hagués dit que encara em quedaven més coses per extraviar. Un imant per les desgràcies, això es el què sóc.

L’Alícia emmalalteix. L’alcohol li ha danyat el fetge i necessita un transplantament immediat. Jo no puc ser el donador, la meva sang no és compatible.

No hi ha paraules en aquest món per explicar com em sento. És llavors quan veig un raig de llum, una petita esperança a la qual adherir-me: apareix un solidari donant de fetge.

Però, un cop més, la vida m’enganya i espera el moment ideal en què pujo als núvols, per tirar-me al terra i despertar-me, fent que la caiguda sigui més forta i violenta; destrossant-me completament. El mateix dia de l’operació, m’arriba l’esgarrifosa notícia que el transplantament ja no serà possible. El fetge ens ha estat arrabassat tot i ser dels primers en la llista de prioritat de l’hospital. Resulta que el fill del director de la clínica ha tingut un accident i ha necessitat l’òrgan.

Això no em pot estar passant a mi. Sento impotència, ràbia, debilitat, esgotament. La meva parella mor dies després en la seva solitària i fúnebre cambra hospitalària.

Vull plorar i cridar però no em surten les llàgrimes. Ja no en tinc.

L’infortuni no s’acaba aquí. Sortint de l’hospital aconsegueixo veure a la llunyania el director de la clínica. Un noi se li acosta i l’abraça, ell li torna el gest d’una forma paternal. És llavors quan li veig la cara. És ell, el violador de la meva filla. El violador ha resultat ser el fill del director i el qui ha rebut l’òrgan que hagués deixat viure a la meva dona.

La ràbia em consumeix i la paciència se m’exhaureix del tot. Concentro tot l’odi possible en ell.

S’ha acabat. S’ha acabat tot. Em torno boig i en sóc conscient. Les adversitats no s’acaben. Estic cansat. Sóc jo contra el món sencer. Ja no em queda res més per perdre; aquest és l’únic pensament que persisteix en la meva ment.

Torno a casa, ho preparo tot: ganivet, guants, passamuntanyes… i em dirigeixo al meu destí. Avui compliria la meva promesa i aconseguiria venjar-me’n. Aguanto el ganivet amb força i tremolor a la vegada.

Vacil·lo, però li clavo. L’enfonso amb una fúria intensa. Un líquid espès vermellós m’esquitxa. Els seus ulls s’obren, intenta pronunciar (sense cap èxit) una frase, però el seu cos cau violentament al terra provocant un so estrepitós. Aquest individu ja no tornarà a respirar mai més.

M’escapo amb una sensació d’adrenalina i aflicció a la vegada. Ja no podia tornar enrere. Res revertiria les meves accions.

*Fa sis mesos*

S’acaba la meva vida de fugida i persecució. M’han atrapat.  Jutges, advocats, fiscals i detectius són amb les úniques persones amb qui interactuaré abans d’anar a presó.

*Tornem al present*

Em netejo ràpidament amb la màniga la llàgrima que m’ha fet recordar tot això i continuo caminant amb un policia a cada banda. M’acompanyen a la cel·la que farà la funció de casa per la resta de la meva existència. El lloc on se suposa que m’haig de penedir del meu pecat, l’indret  on passaré la resta de la meva història “reflexionant” sobre el meu crim.

Estic satisfet del què he fet i no em queixo del resultat. M’ho anticipava i crec que ha valgut la pena. M’he venjat del món i de les miserables circumstàncies que m’ha proporcionat aquesta vida, la qual m’ha posat diferents proves amb l’objectiu de fer-me fort, però jo no les he pogut superar.

Aquest pensament no va tardar en esvanir-se i ser substituït per compungiment, tristor, recança i el virtuós desig de llibertat.

*1 any després*

En el meu temps de presoner, he après que hi ha moltes explicacions i raons darrere dels actes d’un criminal. Tot i això, aquests arguments no justifiquen les seves (ni les meves) accions. Matar no és mai la resposta correcta. La meva història no justifica el fet que he acabat amb la vida d’un ésser humà, amb els seus somnis, amb el seu futur i amb la seva llibertat. Llibertat, el valor que ambiciono en aquests moments i que no podré tocar mai més.

IMAN BOUSHAH

4t d’ESO

2n Premi Narrativa

EN UN MOMENT

Quan vam sentir el timbre de les 16:50h aquell divendres a la tarda, semblava com si s’acabés el món. Crits, salts, esveraments i corredisses omplien les escales de l’escola mentre baixàvem per arribar a la porta de sortida. Sabíem el que ens esperava aquell cap de setmana, teníem ganes de tot i més. Vam arribar a la plaça i ens vam assentar al bar de sota les voltes, típic dels divendres a la tarda. Aquell dia, ens va servir per planejar tot el que teníem previst. Parlàvem sobre quin tren agafaríem dissabte al vespre i el més graciós, discutíem sobre quina roba ens posaríem. Et volies posar els pantalons blancs que tant t’agradaven i em demanaves que et deixés el top negre de vellut. Et vaig dir que no, ja que aquella nit tenia ganes de posar-me’l jo. Passaven els segons, els minuts i fins i tot les hores i tu i jo encara seguíem assegudes en aquella taula. Vam sentir el campanar, i ens vam adonar que ja eren les vuit del vespre. Havíem de pujar caminant a casa. Vam pagar molt ràpidament els cafès i vam sortir corrents del bar. Aquell camí me’l sabia de memòria, tot i que de vegades se’m feia massa llarg. Aquell dia tant tu com jo teníem ganes d’arribar a casa per poder parlar amb tranquil·litat amb els nostres pares. Segurament, vas arribar i et vas posar a sopar de seguida, o almenys, això es el que vaig fer jo. No havia acabat ni de sopar, quan vaig sentir vibrar el mòbil i vaig veure que m’estaves trucant. Vaig pensar que erets molt pesada, però et vaig agafar el telèfon. Vas fer un crit d’alegria mentre em deies que el teu pare ens vindria a buscar a les sis del matí. Em vas advertir, com de costum, dient-me que si no m’aguantava dreta a aquella hora tornaria a peu. Ens vam posar a riure totes dues. Crec que vam estar parlant dues hores per telèfon. Que si allò, que si allò altre….. No acabàvem mai. Vam demanar el desig de les 0:00 i per fi, vaig poder dormir.

“Bon dia, princesa!” era el títol de la cançó que tant tu com jo teníem com a alarma del mòbil per despertant-se. Vaig desconnectar el mode avió, i vaig rebre un missatge en el qual em deies que abans d’agafar el tren per anar a la discoteca, volies anar-te a fer fotos en un camp que hi havia per allà a les afores del poble. Em vaig dutxar i mentre ho feia, cantava totes les cançons que sabia que aquella mateixa nit ballaríem plegades. Era d’aquelles sensacions en les quals la única frase que em venia el cap era: quines ganes! Vaig dinar molt ràpidament, vaig agafar la moto i et vaig venir a buscar a davant de la porta de casa teva. Vaig picar el timbre i em vas fer la brometa de sempre. Em demanaves que et digués una contrasenya perquè m’obrissis la porta. Sempre et responia el mateix: obrem ja o me’n vaig. Vas tardar, però em vas acabar obrint. No sé perquè, aquell dia vas anar tant ràpid a canviar-te que no me’n vaig ni adonar. Vam agafar la moto i vam arribar en aquell camp. 40, 50 o fins i tot 60 fotos eren les que et vaig tirar i tenies la cara de dir-me que no te’n agradava cap, però sabies que n’acabaries penjant alguna a la teva compta d’Instagram. Mentre tornàvem a casa per anar-nos a arreglar, estàvem eufòriques. Cridàvem i ballàvem pel carrer. Tothom ens mirava. La gent devia pensar que estàvem boges, però ens era igual. Vam arribar a casa i vam posar la pizza al forn. Mentrestant, vam pujar a dalt. Portaves el teu altaveu i ens vam tancar al lavabo amb la música al màxim. Em sembla que va ser per culpa d’això, que em vas haver de fer la ralla dels ulls tres vegades perquè aquell dia no et sortia. Vam baixar a sopar i després, la meva mare ens va portar fins a l’estació de tren. Ja havia arribat el moment.

Et mirava amb aquella cara de felicitat i tu em responies saltant-me a sobre dient-me: “El que ens espera!”. Ens vam posar a la fila per entrar a la discoteca i totes dues estàvem nervioses. No sabíem perquè, però ho estàvem. Vam travessar la porta, i vam sentir aquella cançó, la nostre cançó. La cantàvem a ple pulmó, ens hi deixàvem la veu. Tu i jo ballàvem com dues gotes d’aigua. Érem insuperables aquella nit. Cançó darrere cançó. Cada vegada que passava un minut, desitjava poder tirar el temps enrere. No volia que s’acabés mai aquella sensació de dir: Que feliç que sóc ara mateix. T’havies posat una alarma al mòbil per no sortir tard. Recordo que em vaig morir de vergonya, perquè et va sonar en un d’aquells moments que tothom estava en silenci esperant la pròxima cançó. Et vaig agafar i vam sortir corrents. Vam anar al guarda-roba i vam sortir de la discoteca. El teu pare ens esperava a davant de la porta. Vam entrar al cotxe i vam haver de dissimular els quatre cubates que ens havíem begut amb les típiques preguntes de sempre. Tot i haver sortit d’allà dins, portàvem la mateixa alegria que sempre. La mateixa fins en aquell moment.

A vegades em pregunto com la vida pot arribar a ser tant injusta. Com la vida et canvia en un segon. Les nostres van canviar per sempre a partir d’aquell moment. Un cotxe en contra direcció se’t va emportar a quilòmetres lluny abans de que pugés dir-te adéu. Algun dia tornaré al teu costat, n’estic segura. Mentrestant, sempre estaràs a dins meu. T’estimo. 

LAIA CASTAÑÉ

4t d’ESO

Accèssit Narrativa

ϔ ÚNICA ϔ

Sóc una flor, una flor atrapada dins un immens camp de flors, una flor que vol seguir creixent, tot i no saber com. Sé que no sóc igual que les altres flors d’aquest prat, una abella em va portar fins aquí, elles són lliures, poden anar on volen i fer el que els doni la gana, jo estic aquí, clavada a terra, m’agradaria conèixer món, ser com les abelles, les papallones, els ocells, inclús el llimac que a hores d’ara habita sota la meva ombra, ell viatja, a poc a poc, tot s’ha de dir, però segur que ha vist més món que jo.

En algun indret d’aquest món, han d’existir més flors com jo, allà em podré sentir segura, integrada, ja no seré la rara. A vegades em ve aquest pensament a la ment, però ara em pregunto, de veritat vull ser com la resta de flors? No és millor ser especial? Diferent? Sóc una flor estranya dins aquest prat, però no és tant dolent, dono color, tots els animalons es fixen en mi, no per ser la rara, sinó per ser peculiar, en un mar de vistes grogues, jo els proporciono satisfacció, emoció, il·lusió, joia, plaer, sóc l’esperança, que els fa creure en un món on les diferències et fan ser especial, i no defectuosa.

Suposo que el que he estat buscant durant tot aquest temps, és ser diferent, estar envoltada de flors de tota mena. Amb el neguit de no trobar ningú com jo, no m’he adonat, de que aquí totes som diferents , n’hi ha de més altes i de més baixes, amb més colors o amb menys, n’hi ha de grosses i de petites, amb pètals i sense, totes son especials. Totes som especials!

BRUNA MAS

4t d’ESO

 

1r Premi Còmic

Concurs literari 2n cicle Ernest Vilà

ERNEST VILÀ

3r d’ESO

1r Premi Poesia

Canvis

Ciutats destrossades,

per les bombes nuclears.

Països amb ganes de ser alliberats,

gent vivint al carrer havent-hi mansions desocupades.

Corrupció, fam i injustícies socials,

només són alguns dels problemes del món actual.

Sembla que perduren en el temps, perquè continuem igual,

ja tornem a ser autèntics neandertals.

Fronteres plenes en busca de llibertat,

països comprometent-se a acollir aquests refugiats.

Ara sembla però que tots passen de llarg,

ja no parlem de refugiats sinó d’aïllats de la societat.

Racisme, bullying i violència de gènere,

què se n’ha fet de la nostra humanitat?

Perquè crec que a tothom vol ser respectat,

i té dret a conservar la seva dignitat.

Fa falta que passin grans desgràcies per actuar?

fem canvis, molts canvis.

Ja va sent hora de deixar de donar ànims,

a ajudar de veritat a solucionar.

LLUC PASQUAL

4t d’ESO

 

2n Premi Poesia

 

LA MÀGIA

A la paraula, a la rosa

en el cel de mitjanit

en el riure d’un petit,

la màgia és a qualsevol cosa

Per què ens captiva

per què ens atrapa

el misteri de la vida,

l’encanteri de la màgia?

Hi ha persones que la tenen

d’on prové, no ho sabem pas

més com un imant ens atrapen,

amb el cor potser ho fan

El Tió ens il·lusiona,

el Nadal és especial

quan l’estel ja ens acarona

sabem que els Reis són Mags

A l’estany la fulla cau

Té ànima? Es demana el gripau

que contempla l’espectacle.

És màgia o miracle?

I captures una imatge

per penjar en un Instagram

No t’adones que és miratge?

Que la màgia és l’instant

 

RAÜL AGUILERA

3r d’ESO

pexels-photo-440182.jpeg

Petits detalls que enamoren

Són les sis de la tarda, el Sol s’està ponent i com sempre, l’ombra enfosquida es projecta just sota l’anunci empolsinat de la vitrina del bar. Només amb el primer pas dins l’establiment, ja s’ha sentit el grunyir de l’antic i conservat parquet marró bru de conjunt amb les parets.

L’enrenou de les màquines de cafè que grinyolen ja s’ha normalitzat dins l’oïda dels clients habituals.

A la taula del fons, com sempre amb el pare i el fill, arriben els dos capuccinos. El contrast de la fredor de les mans amb l’escalfor de la tassa de porcellana és notable en els dos. La inconfusible olor amarga dels gra de cafè amb el petit però distingible gust dolç de la xocolata en pols, és un dels petits detalls que enamoren al pare i al fill de l’acollidor bar.

Carla Silvestre

1r BAT A

La Cristina i la seva mare, també Cristina, entraven a la cafeteria del barri com feien cada divendres a la tarda. Just creuar la porta aquella olor familiar de marro i el xivarri de la vaixella combinada amb els clients habituals els va envair tots els sentits, el cambrer que ja les esperava va senyalar la taula on sempre s’asseien. No va caldre que els demanés què volien prendre, ell ja ho sabia perfectament: dos Cacaolats i dos donuts de xocolata.

Mare i filla es van asseure. Com odiaven el tacte d’aquelles cadires de boga mig desfilades que els punxaven les cames, per fi va arribar el seu berenar i totes dues a la vegada van gaudir de la dolçor i frescor de la seva beguda preferida.

Arlet Vila

1r BAT A

Em dirigeixo a un bar, que ha obert recentment, amb el meu avi que sempre hi vol anar. Obro la porta i l’olor de cafè torrat m’envaeix, però desapareix ràpid i l’olor desagradable del tabac ho tapa tot. Entrem al bar i el primer que veig és la màquina de música d’última generació, sento que l’avi em crida així que vaig on és ell. L’avi, com sempre, comença a explicar les seves historietes sobre la guerra, però jo l’escolto com si fos una ràdio de fons, només penso en la màquina de música i la quantitat de cançons que té. Vaig a la barra per demanar les begudes, el tacte de la barra és impressionant, marbre de molta qualitat, ens arriben les begudes, faig un glop al suc tropical i és excel·lent, ni molt àcid ni molt ensucrat. Tot el bar em transporta a quan la família en tenia un, veig clarament els pares treballant del que més els agradava, llàstima que ja no hi són…

Axel Expósito

1r BAT A

 

Treballem els narradors

Resultat d'imatges de escribir

La Bruixa d’Or

(narrador omniscient)

 No estava satisfet amb el resultat; l’atracament a l’administració de loteria nacional «La Bruixa d’Or» hauria estat un èxit si no fos pel poc efectiu que en Ramon s’havia endut sota el braç.

Era un matí calorós de setembre quan es decidí d’entrar a l’administració. El delicte no se li podria haver presentat millor, pensà en Ramon. Un treballador darrere el vidre de seguretat, atenent a una senyora la qual es disposava a pagar en efectiu la quantitat de diners equivalent a quinze dècims de loteria.

No s’ho havia pensat ni dues vegades que ja es trobava apuntant una pistola amb la mà dreta alhora que, amb l’altra, li prenia de les mans els bitllets a la senyora.

Sense donar temps a les dues persones de reaccionar, girà cua i arrencà a córrer Carrer Major avall amb un regust a la boca de disgust, pensant que, tot i que l’atzar li havia posat una situació senzilla, podrien haver estat més els bitllets que s’hagués emportat.

(narrador càmera)

 Un matí calorós de setembre, un home de pinta més aviat desagradable entrà a l’administració de loteria nacional «La Bruixa d’Or».

Feia poc més d’un minut que una senyora gran hi havia entrat i, al mateix moment de creuar el llindar de la porta, havia demanat al treballador de darrere el vidre de seguretat que li preparés quinze dècims, mentre ella remenava el moneder en busca dels bitllets.

L’home malgirbat li prengué d’una revoltada l’efectiu que la senyora subjectava sense cap mena de fermesa entre les seves mans alhora que, amb una pistola li apuntava al pit.

Amb un gir que durà dècimes de segon, donà la volta i marxà Carrer Major avall corrents, sense arribar a sentir els crits de la persona a qui acabava de robar.

Xènia Adam

1r de BAT A

 

BANG BANC

Omniscient

La música estava a tot volum, es podia percebre l’ambient d’ignorància que hi havia al cotxe. Els tres joves estaven molt emocionats ja que anirien a atracar un banc i es farien milionaris sense haver treballat mai en la vida. Eren les deu del matí i just havien arribat davant el banc, que eren vint minuts després que el furgó hagés deixat a les cambres cuirassades tres milions d’euros. Abans de sortir del cotxe es van posar els guants, van carregar les pistoles i es van posar les màscares. Totes les màscares les havien aprofitat de Halloween, una d’un mussol, una altre d’un pallasso ensangonat i l’última d’un gall. En aquell moment els tres tenien por, però el jove amb la màscara de mussol els va animar i van sortir corrents cap a la porta del banc. Amb un cop de peu el que anava amb la màscara del gall va obrir les portes de bat a bat. Seguidament van cridar tots: amunt les mans, això és un atracament, però un calfred va recórrer als seus cossos quan van veure que tothom els estava mirant-los fixament amb un somriure fal·laç i tenebrós. Bang! Tot s’havia acabat.

Càmera

La música estava a tot volum. Dins del cotxe hi havia una barreja d’olors de tabac i marihuana. Hi havia tres joves que estaven ballant al ritme de la cançó. El conductor va donar un cop de volant cap a la dreta i es van parar davant del banc. La ràdio del cotxe marcava les deu zero zero. Es van mirar als uns als altres, es van posar els guants, van carregar les pistoles i es varen posar les màscares. Una d’un mussol, una altre d’un pallasso ensangonat i l’última d’un gall. A un d’ells una gota de suor li regalimava per el coll i un altre li tremolava la mà. El jove amb la màscara de mussol va dir: “Vinga nois que serem milionaris!” Va obrir la porta del cotxe per anar corrents a la entrada del banc. El que anava amb la màscara de gall va obrir les portes del banc de bat a bat amb un cop de peu. Seguidament van cridar tots: “amunt les mans, això és un atracament “ i de cop es van parar els tres en sec just quan totes les persones del banc amb un somriure sense expressió els miraven fixament. Bang! Els tres van caure al terra.

Oriol Gutiérrez

1r de BAT A

L’AVARÍCIA

NARRADOR OMNISCIENT :

18 de Setembre del 2016, l’Avinguda dels Països Catalans estava plena de furgonetes de la policia. Els Scarek van entrar al banc de la nació. La Manela, la líder de l’operació, i els seus aliats, entraren al banc amb pistoles i metralletes i començaren a disparar. La Manela es va dirigir amb superioritat i amb coratge, a la cambra on es trobaven tots els diners. Ella, més que ningú, sabia que el cap de la policia faria el possible perquè l’atracament fos possible. Quan la situació a la sala general estava controlada, dotze dels membres es van dirigir a on estava la Manela. Però la Manela ho tenia tot ben planejat, va marxar pels conductes de ventilació i va desaparèixer davant de la incredibilitat de tots els membres.

NARRADOR CÀMERA:

18 de setembre del 2016 la avinguda de els Països Catalans estava plena de furgonetes de la policia. Els Scarek van entrar al banc. La Manela va entrar per la sala gran amb passes fermes. Amb la cara alta sense voler mirar totes les persones ferides que hi havien al seu pas. La Manela va pujar fins la ultima planta. On va entrar a una habitació plena de diners . Va agafar una bossa on hi va ficar tot els diners que va poder. Els seus companys de la operació van pujar i van entrar a la habitació. La Manela va agafar el sac dels diners i amb la mirada ven alta, va obrir un conducta de ventilació. Va marxar sense dir res.

Pau Castells

1r de BAT C

En Ben entra dins l’establiment amb els nervis a flor de pell. Avui,dia dotze del mes dotze a les dotze i un minut, la vida del noi no tornarà a ser la mateixa. Pensa amb els seus pares i assumeix el disgust que aquest tindran si arriben a assabentar-se del fets. Pensar en això, el fa suar. El malestar li oprimeix el cor accelerat i els pulmons li dificulten la respiració. Respira forçadament per tranquil·litzar-se. Ara ja no pot tirar endarrere. Para de vagarejar entre les estanteries plenes a vessar de queviures i es dirigeix directament al noi que controla la caixa. Ell està concentrat comptant els bitllets i no és conscient de la seva presència. Sense pensar-s’ho dues vegades, en Ben l’agafa pel coll i l’estampa contra la paret. Agafa els diners, surt de l’establiment, posa en marxa el cotxe tot eufòric i desapareix deixant enrere la gasolinera en la solitud.

En Ben mira detingudament la data en el seu mòbil i comprova que està a dia dotze del mes dotze a les dotze i un minut. Tot seguit, surt del cotxe i es dirigeix cap a un establiment tot tremolós. Una gota de suor li regalima per la cara. Inspira i expira profundament, de manera sorollosa i irregular. Entra dins l’establiment i es desplaça fins a unes estanteries plenes a vessar de queviures. Sembla interessat a comprar algun producte alimentari, però de sobte camina en direcció al noi que controla la caixa. Aquest, no el veu perquè no ha apartat els ulls dels bitllets que està comptant. En Ben, l’agafa pel coll i l’estampa contra la paret. Agafa els diners, surt de l’establiment, entra al cotxe amb un somriure, posa el cotxe en marxa i desapareix de la gasolinera.

Laia Casanovas

1r de BAT C

CULPA

(Narrador omniscient)

La Rut va entrar a l’habitació donant-li voltes a tot allò que havia passat . no podia parar de pensar que si ahir no hagués marxat de males maneres avui en Joan seguiria viu. Va voler trucar a la seva mare, però no ho va fer. Si li explicava la discussió que havien tingut i les seves conseqüències potser l’entregaria a la policia. Mentre baixava les escales es va adonar que l’únic que l’ajudaria era el seu germà. Va anar corrents fins a la plaça. Era allà. En Guillem era un noi solitari al que li agradava donar menjar als ocells. “Guillem, m’has d’ajudar!”- va cridar ella.

 (Narrador objectiu)

La Rut va entrar a l’habitació. Les persianes no deixaven passar la llum. No parava de donar voltes per l’habitació. Va seure al llit i v agafar el telèfon. Tremolant, el va encendre. De seguida el va tornar a deixar a la tauleta de nit i, plorant, va baixar les escales. Quan encara li quedaven per baixar un parell de graons es va parar en sec i va fer un mig somriure, co si se li hagués creuat un bon pensament. Va agafar una jaqueta negra i va començar a córrer. Un cop va ser a la plaça va cridar: “Guillem, m’has d’ajudar!”.

Helena Buscà

1r BATX C

 

Per llegir aquest text cliqueu a l’enllaç següent:

Paula Valls – Desordre

Paula Valls

2n de BAT A