Un disseny brillant
L’enginyer es disposa a estendre la roba. És tan senzill com agafar les peces de roba i penjar-les de dos cables paral·lels que travessen l’habitació del safareig. O bé, si més no, hauria de ser així. Però ja hi ha qui ha innovat i ara l’enginyer es troba davant d’un munt d’agulles d’estendre roba de plàstic de tots colors. Amb recança, l’enginyer comença a estendre. Què se n’ha fet de les agulles de tota la vida, les de fusta? I és que mai ningú ha estat capaç de superar el disseny i la funcionalitat d’una agulla de fusta tradicional. El meravella com de fàcil i rudimentari és muntar-les. A més, les agulles de fusta són per tota una vida. Ni es gasten ni tenen integrada l’obsolescència programada. Però això ha quedat antic, i ara es veu obligat a estendre amb peces de plàstic que més que pinçar, acaricien la roba. “Ni entre totes en fan una de les de sempre”, pensa mentre surt de l’habitació. Però just abans de tancar la porta un projectil li colpeja l’esquena. Mitja pinça ha sortit disparada i la resta ha caigut a terra. Encara un mica incrèdul se’n fa creus de com, per més que s’hi posi voluntat i interessos, es pot construir tan malament una agulla d’estendre roba. La llença a les escombraries directament. Donaria el que fos per gaudir d’una agulla d’estendre de tota la vida, una com Déu mana.
Judit Donada
1r BAT A
GRANS PREJUDICIS
Avui us vull explicar la història d’una meva companya. Bé, ex-companya. Anàvem a la universitat quan la vaig conèixer. Les dues estudiàvem periodisme, encara que ella portava dos anys més que jo. Les lletres li costaven una mica, però tampoc era de ciències. Mai hauria sabut dir quina era la seva vocació. Jo, personalment, no la veia, de periodista; ni molt menys de professora: no tenia paciència ni li agradaven “les criatures”, que era com ella definia els nens. Tampoc pensava que pogués arribar a estudiar medicina (no era gaire llesta, pobreta, i tampoc es posaria per cap motiu una bata blanca sense cap detallat brillant o de color rosa). Vivia a la zona més rica de Barcelona. Ja us la podeu imaginar, doncs.
Després d’uns quants anys d’intentar-ho, va deixar la carrera de periodisme, desanimada i completament perduda. No vaig saber res més d’ella, tot i que tampoc em moria de ganes per conèixer on havia anat a parar aquella pijeta barcelonina.
Fins que, anys més tard, em va arribar la informació de que havia entrat en el món de la moda. De seguida vaig pensar que allò sí que era la seva vocació: per ella, la manera de vestir sempre havia estat més important que la manera de pensar. Fins i tot creia que era més important aparentar que ser. Volia ser perfecte i que, al seu costat, tot i tothom fos perfecte, deixant sempre enrere la manera de fer, de pensar, de ser.
I avui, l’he vist. Estava guapa, alta i prima. Però encara no conec el seu nom.
Laia Alberch
1r BAT A
UN VIATGE SENSE RETORN
Els deu anys següents han estat plens d’emocions, i finalment ha arribat el moment. Sé que l’abraço per últim cop i que és la darrera vegada que li puc dir t’estimo, però jo només vull que sigui feliç.
La Júlia sempre ho havia desitjat i, encara que no fos una experiència gaire corrent, estava segura que ho aconseguiria. Volia viatjar a l’espai, posar els peus en un altre planeta. Érem amigues des de petites, me l’estimava com a una germana i li donava suport i la motivava per aconseguir-ho, però suposo que en el fons no m’imaginava que passaria.
Un dia estàvem juntes quan de sobte va callar i em va ensenyar la pantalla del mòbil. No em podia creure el que estava llegint, “una expedició a Mart sense retorn”, es buscava gent per anar a viure a mart al cap de 10 anys i no tornar-ne mai més. Hi vull anar, em va dir. No m’ho podia creure, ara ja teníem 19 anys i no m’imaginava que encara tingués la idea al cap. Només en sentir-la parlar ja vaig notar l’emoció que li corria per les venes. Els ulls li brillaven i tota ella tremolava. Em seria molt dur, però l’havia de recolzar. Als seus pares els hi va costar anys i anys acceptar-ho, i no parlem de l’avi, o de la tieta. Jo sé que ens el fons ella també tenia una mica de por i li sabia greu deixar aquesta vida enrere, però el desig era superior a tot això.
Marta Maneja
1r de BatC
Paraules nostres 