Em sento enganyat, maltractat, perquè no entenc com l’home es tan desagraït. Quan vaig néixer per mitjà de la unió de diversos aparells em tractaren molt bé, em tenien respecte. Era l’ invent del segle. Ara, però…em dol profundament explicar-ho.
Després de l’aparició dels televisors plasmes i LED’S, l’home m’ha infravalorat, ja no difonc informació. A més a més m’han enviat il·legalment a un cementiri de Kenya, contaminat. El meu lloc de naixement i de mort són antagònics. Igual que la meva nova professió, matar a poc a poc la nostra mare Terra.
Karim Hantari
4t d’ESO A
Era un quadre lleig, que ningú volia, un quadre abandonat en una casa sense llum, sense gent, sense ningú. Mai m’havia vist en un mirall però imaginava com era; si ningú amb volia devia ser per alguna cosa.El que sí que sabia era que jo era el quadre més infeliç del món, perquè no tenia ningú. Però pensava que algun dia podria veure la llum del sol algun dia coneixeria algú amb qui seria molt feliç algun dia seria important. A vegades pensava que odiava la persona que m’havia pintat.
I així és com vivia fins que un dia es va obrir la porta. La porta estava situada just davant meu, per primera vegada vaig poder veure la llum del sol, era brillant, una llum espectacular. Algú va engegar el llum, un cop la llum engegada vaig poder veure tot el que hi havia al meu voltant, estava envoltat d’un munt de muntanyes d’or i sobretot un munt de quadres que desconeixia.
Durant to aquest temps que pensava que era el quadre mes infeliç del món en realitat era més feliç del que amb pensava.
I el fet que estigués sola no era perquè era lletja sinó perquè encara no m’havien descobert.
I aquesta és la meva història i com vaig arribar en aquest museu.
Fatiha Lakdimi
4t d’ESO A
S’obre la porta i darrere d’ella entra la Mercè. Penja l’abric al penjador. Tanca la porta. Es treu les sabates i les guarda al sabater. Llavors es dirigeix cap a mi i posa els seus peus freds dins del meu cos calentó. Una esgarrifança causada pel fred, em recorre el cos. Entra a la cuina. Obre la nevera i comença a preparar el sopar. Una gota vermella cau sobre el meu cos blanc. La Mercè em prova de treure la taca fregant amb un drap de cuina. Però la taca no marxa. Segueix a sobre meu. Treu els seus peus, ja calents de dins meu. M’agafa i va cap a l’habitació on hi ha la rentadora. Em llança dins de la màquina. Posa el sabó i l’engega. De cop i volta comença a omplir-se d’aigua. Quedo totalment cobert d’aigua i començo a donar voltes a tota velocitat. Em marejo. Al cap d’una hora, em treu d’allà dins i em situa al costat del radiador. Agraeixo aquella escalforeta.
S’obre la porta i darrere d’ella entra la Mercè. Penja l’abric al penjador. Tanca la porta. Es treu les sabates i les guarda al sabater. Llavors es dirigeix cap a mi i posa els seus peus freds dins del meu cos calentó. Una esgarrifança em recorre el cos. Passa per davant del mirall. Em miro. Ara estic esplèndida. El meu color blanc ara és l’enveja de la casa.
Aida Barcons
4t d’ESO A
Jo visc a Manlleu, Plana de Vic, Osona, Catalunya, Península Ibèrica, Europa, Hemisferi Nord, planeta Terra. El meu nom és Guillem Campàs i visc en una ciutat on hi ha uns 20.000 habitants. Manlleu, és una ciutat encantadora, hi ha moltes coses per visitar: la plaça Fra Bernadí, l’Església de Santa Maria, el pont de Can Molas, Can Coll (on hi visqué el famós inventor de la piruleta Ramon Coll), el Cau Faluga (on va viure el famós pintor i escriptor Santiago Rusiñol), el passeig del Ter que és un dels llocs més bonics de Manlleu, on s’hi troba el Museu Industrial del Ter (explica com treballaven en l’època de la Revolució Industrial les fàbriques tèxtils de Manlleu), el Canal Industrial, el Camp del Manlleu, el pavelló, el Colomar…
Paraules nostres 