Aflicció
Atrapada en un túnel fosc, estic sola. La negror m’envolta. M’he perdut en el meu propi laberint. Incapaç de trobar una sortida em sento dèbil. És com un nus en la meva consciència, jo mateixa he caigut en aquest pou. Les angoixes i les pors em devoren per dins, estic estancada per culpa d’aquestes emocions que m’engoleixen i em fan cada cop més petita. Busco la sortida però tinc por de trobar-la. Això és una muntanya que està creixent i m’absorbeix. Tota la vitalitat, energia, records…tot se m’escapa, desparaeix i em quedo sense res.
N. I.
1r BAT A
Recel
Miro amb atenció el meu voltant, observo els meus companys… Dins meu creix un sentiment de buidor, de soledat. Catorze anys compartint una vida, catorze anys d’experiències, sentiments i emocions viscudes i sento que estic envoltada de desconeguts, de persones irrellevants en la meva vida. Intercanvio mirades per veure si dins meu desperta alguna esperança, però l’únic que m’inspiren és desconfiança, recel..
P. L.
1r BAT B
Ràbia
En veure’l amb una altra, en veure com es besaven, com s’acariciaven, com s’estimaven, el cos se’m va accelerar més de pressa com mai se m’havia accelerat, la sang em va pujar al cap i la impotència cada vegada m’enfonsava més .
I ella deia que seria fidel a la meva amistat per sempre…
L. B.
1r BAT C
Frustració
Quan van enunciar el seu nom, tot els assajos previs per felicitar-lo en el moment que se m’entregués el trofeu no van servir de res. Podia contemplar amb resignació la cara d’alegria que em pertanyia. Una veu profunda em xiuxiuejava: “Fuig corrent!”. No podia, a més, el vaig felicitar i saludar sense ganes. Si no fos per la presència de les càmeres segurament hagués fugit.
M. B.
1r BAT C
Preocupació
Estic intranquil, inquiet, no sé què pot passar. Estic molt nerviós, no sé què serà de mi. De tant nerviosisme no puc evitar agafar-me el llavi inferior amb les dents. Tinc les mans en constant moviment i m’és quasi impossible aixecar la mirada per por que passi el pitjor.
F. A.
1r BAT C
Por
Ell va tornar a obrir la porta, però vaig romandre en aquella punta de la sala, sense gosar moure’m. No podia aixecar la mirada, tenia el cos paralitzat si no fos pels tremolors i les llàgrimes que de tant en tant brollaven dels meus ulls. Sentia les passes, cada vegada eren més a prop i jo, ja no tenia més veu per cridar.
Un sentiment de buit, una opressió en l’interior en perdre els éssers estimats; un forat al pit, un fort dolor per haver de dir adéu. Sense ningú a qui abraçar, només tu mateix, sense falsedats. Camines, intentant no mirar enrere.
Sense poder dir un últim t’estimo. I et preguntes:
És que potser vaig fer alguna cosa malament?
G. P.
1r BAT A
Sacietat
I per fi ho puc tenir a les meves mans, ara és més i puc gaudir-ne. Puc fer-ne el que vulgui perquè ara ja és meu. Ho he aconseguit. He aconseguit el que volia i desitjava amb devoció. Ara noto com frega la meva pell, com omple el meu espai, ara ja si que és meu, ara ho he de gaudir com si fos l’últim dia.
X. C.
1r BAT B
Alegria
Aleshores no pensava en altra cosa, no volia submergir-me en un mar de preocupacions. En aquell moment em divertia, em sentia més feliç que mai. És difícil expressar-ho en paraules però aquell precís instant en aquell precís moment va ser magnífic.
L. B.
1r BAT B
Vergonya
Quan em vaig trobar en aquell indret ple de persones desconegudes i sola, volia que el món se’m mengés. Sempre mirava avall, no gosava mirar ningú als ulls. Només m’atrevia a fer una rialleta petita, i estic segur que l’altra gent devia pensar que me’n reia d’ells. Tenia la sort de tenir una bona cabellera amb la qual em podia tapar un tros de la cara. Sempre anava pel passadís amb el jersei blau i amb la carpeta ben agafada a la panxa. Així, em sentia més segura.
La humiliació,
la resignació,
la por,
el no ser capaç de,
el tremolor…
VERGONYA
M. V.
1r BAT B
La Neus Català va entrar al camp de concentració quan només tenia 28 anys. Avui en té 77 i encara sent la pudor del fum de les incineradores. Encara té mal d’estómac i insomni que arrossega des d’aquells dies.
Paraules nostres 